dilluns, 2 de setembre del 2013

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.
Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.
Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.
A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.
Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

dimecres, 28 d’agost del 2013

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.
El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.
Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.




diumenge, 25 d’agost del 2013

Ordesa

Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.  
El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les entrades, prohibició  de vehicles privats en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges abundants  fa que llueixi de forma esplèndida.
No era el moment de Carriata, Catatuero, la  Faja de las flores o pujar al Mont Perdut, però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.
Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació de paisatges i sensacions  es sumava una motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que poques vagades decep.     

divendres, 23 d’agost del 2013

Jazz in Marciac

Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya, d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants d’Europa.
El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle: un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als concerts de pagament.
El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals, comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos el jazz és molt més populars que per nosaltres.
La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple a vessar d’un públic entès,  entusiasta i participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz internacional. Tot un espectacle.

Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.

dissabte, 22 de juny del 2013

Defensar el català

Fa 30 anys quan es va iniciar el procés de normalització lingüística, tots tenien clar qui era l’objectiu: consolidar l’ús de la llengua i fer del català la llegua comú dels catalans.
Per aconseguir l’objectiu eren claus dos instruments:  l’escola (una xarxa única que no separés els alumnes en funció de la llengua familiar) i uns mitjans de comunicació públics, que fessin de l’extensió de la llengua la seva raó de ser fonamental.
En paral·lel ens plantejaven l’extensió de l’ús a totes les administracions (autonòmiques, municipals i de l’estat a Catalunya), a fi de garantir el dret a viure en català sense entrebancs al nostre país.
L’èxit des de el punt de vista lingüístic estava en fer extensiu el català a tothom: esquerres, dretes,   nacionalistes, catalanistes, espanyolistes, jutges, militars, empresaris, sindicalistes, els incondicionals del Barça, els de l’Espanyol i els del Madrit,  nascuts a Catalunya o emigrants recents...al centre de Vic o a Torre Romeu.
Quan fem un ús partidista de la llengua perjudiquem el català, quan fem de la llengua un instrument de confrontació política o social perjudiquem al català.
Qui fa més mal a la llengua? El ministre Wert al que tots tenim clar que no farem cas o TV3? que amb la seva actitud sectària a favor d’un model de país, ha oblidat quin era el seu principal objectiu, que es estendre l’ús i coneixement del català. A qui beneficia que TV3 deixi de ser la TV de referencia de molts catalans?
Quin favor fan a la llengua que organitzacions com Omnium cultural, s’oblidin del seu objectiu i la seva vocació de pluralitat i de defensa de la llengua i la cultura catalana i es posin al servei d’una idea política?
Ens estem equivocant. És cert que d’alguns dèficit, especialment en l’administració de justícia, la responsabilitat és de l’administració central, però de l’ús partidista, de fer bandera de la llengua contra altres catalans  la culpa també és nostra.
El model de llengua a l’escola ha estat sempre clar, compartit i integrador, aquest model i aquesta filosofia hem de fer-la extensiva a tots els àmbits, a la realitat quotidiana del país.

dijous, 13 de juny del 2013

Model Castellar

Dilluns passat varem participar a Sant Cugat en unes jornades organitzades pel ACCIEP sobre comunicació en l’àmbit municipal. A nosaltres ens va tocar moderar una taula sobre la possible crisis de l’actual model de comunicació local. 
És interessant contrastar models i opinions amb politics i tècnics d’altres municipis i constatar que anem en la bona direcció. Pocs han introduït modificacions en el model clàssic, caduc i realment en crisi: un butlletí informatiu de tant en tant, que només parla de l’equip de govern i una ràdio municipal irrellevant, anquilosada, amb problemes de finançament o directament tancada.
El model Castellar: radio municipal, setmanari en paper i diari digital, amb una redacció integrada, que ha mantingut la plantilla de professionals i a reduït en 5 anys les despeses de comunicació a la meitat, veient l’entorn, no és només el resultat de la bona gestió, és quasi un miracle.
Tenim motius per presumir de mitjans de comunicació públics.

Enric Juliana

Fa anys que segueixo els articles d’en Juliana. Sempre he pensat que és un dels periodistes millor informat del que passa a Espanya. I ho fa des de un mitjà, La Vanguardia, amb el que tinc poc en comú, com si les seves cròniques transcendeixin la línia idelogica-editorial de la marca.
Fa unes setmanes en Jot Down, l’experiment editorial més interessant que ha aparegut en l’horitzó de la comunicació en molts anys, Ton Vilalta li fa una magnífica i llarguíssima entrevista, en la que parla de forma oberta i clarificadora de la majoria dels temes de preocupació política actuals.
Val la pena gastar uns quants minuts (bastants) en llegir les seves opinions.

Enric Juliana-Jot Down

dijous, 23 de maig del 2013

Port Coton




La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard


El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.
El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.
O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.