dimarts, 15 d’abril del 2014

La Manuela


La Manuela, la mare, l’abuela, ens ha deixat.
Sin hacer ruido, discretamente, como era ella.
Sense donar-se importància; ella, que ha estat l’eix, el punt de trobada d’una llarga descendència. Cinc fills, dotze néts, set besnéts (de moment) que fins a l’últim dia han estat presents i actius en la seva memòria prodigiosa. I també en una cita anual, multitudinària, per celebrar un any més envoltada dels seus.
Al final de la vida, els records es fan presents i tots es concentren en un mateix moment: el soroll repetitiu de la màquina de cosir, els brodats, els vestits de núvia, la maduresa i la responsabilitat prematures, les nits “a la luz de un candil”, la vida nòmada...
Desde el blanco radiante de Salobreña hasta la Ítaca definitiva, una casa, y otra casa, y otra casa. Más de cincuenta años de vida compartida con el abuelo José. Doce cambios, doce veces volver a empezar.
Ella era fuerte en las dificultades, fuerte en las renuncias y fuerte en la modestia. La familia daba sentido a la solidez y al compromiso en tantos años de vida en común. Fuerte en la gestión de la miseria, fuerte en el comprar “de fiao”, fuerte en la alegría y en la abundancia (relativa).
Después, con el paso de los años, la vida ha sido generosa: pagar al contado, tener casa propia, viajar a hoteles de cuatro estrellas (aunque fuera de temporada) y tener hijos y nietos guapos, inteligentes y creativos de los que sentirse orgullosa.
La imaginación, los sueños imposibles, las historias, los poemas… un mundo interior y propio, e incluso una relación privilegiada con el más allá – aunque no siempre recibiera respuesta.
Era afable i carinyosa, i amb els anys cada vegada més.
Pels que hem compartit la nostra infància amb ella i els estius a Mas Llunès, era molt més que una àvia i tenia títol propi: l’agüela Manuela.