Demografia

Catalunya, un país d'emigrants.

Sense els efectes de les migracions sobre la demografia catalana des de començaments del segle XX, Catalunya tindria avui 2.7 milions d’habitants.

Temperatura

La frontissa

Ser conscient del total coneixement i al mateix temps caure en el desconcert.
No entendre i veure’l tot tant clar. També la fragilitat, el discurs i la forma de vida, l’agenda exigent, la compatibilitat, els principis inamovibles, allò que era "ideal" i ja no ho és.
Les necessitats, les obligacions, emplenar , recuperar la sensació de la teva eficàcia. Enfrontant-se a la tornada més dura i el temps més llarg.
La reacció davant la incomprensió de l’estat emotiu, la distancia i la proximitat. l’auto-retret a la creixent dependència de la paraula cordial i el gest afectuós, fins que arribi el moment del rencontre, cicatritzant i intens.
I així, fins a trobar una nova versió de l' equilibri estable.

La frontissa de les contradiccions

Reticències i perspicàcia escrita, el neguit de llegir la situació i decidir: què tinc, què em falta, on ho trobo. Salvats per la creació literària i la qualitat de l’expressió.
Elle est comment, la lune, en ce moment ?
si ce n’est pas dû à la lune, c’est dû à quoi ?
Un certain débordement d’affection , main dans la main,
avant et après que la respiration se fasse haletante
et que tout se mélange.
Bien sur, ça m’a fait très plaisir !

Els altres

Interesant Sergi Pamies

Els sentiments i les idees expressades a la manifestació de dimarts culminen un llarg procés de transformació. Amb una expressió benintencionada però injusta, el president Artur Mas ha descrit la marea humana com "la millor Catalunya". Els catalans que no combreguen amb la secessió, doncs, no pertanyen a la millor versió del seu país. En altres àmbits també s'han sentit veus minoritàries que, empeltades per la intransigència que tot idealisme genera, acusen de traïdors els que, per acció o omissió, no se sumen a l'objectiu de la independència. El català que, amb respecte democràtic però sense compartir-les, entén les raons de l'independentisme és doblement orfe. Des de l'espanyolisme separador o desinformat l'acusen de col·laboracionisme o d'haver estat abduït per la hipnosi separatista. Des de "la millor Catalunya", o bé l'ignoren o bé l'exclouen o bé li perdonen la vida convidant-lo a participar, com a contribuent de pedra, en la transició nacional o a sumar-se a la passa (espectacular i, en alguns cassos, tragicòmica) de canvis de jaqueta.
L'èxit de la manifestació (que té, com una de les primeres pedres, el concert de Lluís Llach al Camp Nou) modifica les regles del joc i la transcendència de les apostes però també el repertori de trampes i de tafurs que, seguint una tradició ancestral, s'emboliquen amb la bandera per amagar la pròpia incompetència (no oblidem el vell acudit, crec que del gran Perich, que anunciava el traspàs "d'incompetències" de l'estat a les autonomies). Precisament per això, seria important que els catalans que no volen separar-se d'Espanya però que són respectuosos amb els que sí que ho volen, s'expressessin sense ser devorats per una reactivitat linxadora ni ridiculitzats per una mena de cagarel·la preadolescent.
El sobiranisme ha estat clar i coherent. Ara convindria que, amb la mateixa naturalitat i el mateix civisme majoritari, i amb prou astúcia per no ser picolats per l'oratòria dels predicadors d'una i altra trinxera, els catalans no secessionistes, que no se senten identificats ni amb el regionalisme uniformador del PP, ni amb l'extravagància populista de Ciutadans, ni amb els dilemes patològics del PSC, diguessin què en pensen, de tot això. Haver patit el bunyol estatutari inconstitucional (rebutjat per Espanya en nom d'una constitució igualment inconstitucional) i assistir ara a la beatificació d'un star system messiànic que vol fagocitar la rotunditat de la manifestació hauria d'haver-los preparat per expressar arguments i discrepàncies que, si em permeten la ingenuitat pròpia dels súbdits de la pitjor Catalunya, poden ser útils i necessaris.

El Roto también

Quim Monzó

Entrevista d'Enric González en Jot Down

Jot Down

Un projecte de comunicació digital diferent i interessant.

Un article del sempre original Enric González: Cosas que no me creo 

El cabo de Gata

Trobar més de 60 kms de costa protegida en el Mediterrani espanyol, és un privilegi  que respon a la confluència d’alguns factors irrepetibles.

Almeria ha estat tradicionalment, i fins que no van començar a funcionar els hivernacles, la província més pobre d’Espanya. Les terres properes a la costa són un autèntic desert, improductiu i despoblat, amb l’excepció d’algun petit nucli de pescadors.

Als anys 80, la Junta de Andalusia va declarar la majoria dels terrenys i una part del mar, parc natural, amb un considerable nivell de protecció.

Avui, el cabo de Gata és una zona turística bastant controlada, accessible i poc sofisticada, sense grans hotels, sense Parks aquàtics, sense restaurants d’estrelles ni boutiques de moda. Amb magnifiques platges naturals no sempre d’accés fàcil i amb un paisatge, dur d’entrada, al que tardes poc acostumar-te.

Una magnífica opció de turisme alternatiu que, encara, no està del tot de moda.     

Granada

Después de algunos años he vuelto a Granada, la ciudad de una parte de mi infancia y adolescencia.

Tiene razón quien afirma que las vivencias de la época en que se forma tu personalidad, te marcan de una forma especial. Los años de Granada y los primeros (en Roses y Girona) en una Catalunya pre democrática, han configurado, sin duda, mi visión del mundo.

Puedo estar muchos años sin ir a Granada, sin echarla a faltar, no tengo allá ningún referente afectivo ni familiar, mi relación no es con la gente, que me tratan como a un turista más, por mucho que pretenda recuperar un acento que no sé si he tenido nunca.  El objeto de mi atracción es la ciudad o mejor,  una mezcla de la ciudad de mi adolescencia y la actual.

Creo que no es una afirmación interesada decir que Granada  es la ciudad (de sus dimensiones) más atractiva que conozco, con ese componente mágico que tienen pocos lugares del mundo.

La ciudad menos conocida, trufada de monumentos renacentistas y barrocos, la Cartuja, la excesiva catedral, la magnífica capilla real y el barrio colindante… la plaza Bib rambla.

El recorrido desde la plaza Nueva, santa Ana, carrera del Darro hasta el Paseo de los tristes. El triángulo de la calle Elvira y la Calderería Nueva y Vieja, hoy repletas de teterías en una ocupación pacífica de magrebíes. El mágico Albaicín y el mirador de San Nicolás. La indescriptible montaña de la Alhambra y el Generalife. Es difícil recordarlo sin emoción.

Sólo por poner una pega, producto sin duda de la globalización del comercio: ha desaparecido la actividad artesanal local, activa en otras épocas, el cobre, el damasquinado, la bisutería, el textil, incluso la cerámica, han sido sustituidas por productos estandarizados y en apariencia de un mayorista común.

Me gusta tener el privilegio de sentir a Granada como una cosa propia.

  

Una mirada externa: els municipis

Tots els que estem informats de la realitat política sabem que els municipis han estat l’eslavó dèbil de procés polític espanyol, l’assignatura pendent de la, ja llarga, transició.

Ara en un plantejament pre-constitucional i en contra dels processos històrics, el govern del PP ha iniciat el desmantellament, quan l’actual crisi demostra que només els ajuntaments, la política de proximitat, està en condicions de contrarestar els efectes més insolidaris de la crisi.

Sense ànims de considerar-lo un model perfecte, ni de treure conclusions definitives que els meus coneixements no permeten, aquestes setmanes he pogut comprovar la solidesa de l’estructura municipal francesa.

Un ajuntament francès té el doble pressupost per habitant que un català o espanyol. Això permet, a part d’una economia sanejada, una incidència real en les politiques socials. En habitatge, escola, serveis social, gent gran, transport... l’ajuntament té la capacitat per promoure polítiques d’igualtat.

La solució no està en debilitar encara més als ajuntaments sinó tot al contrari, enfortir-los i finançar-los d’acord amb el seu paper de estructura bàsica i fonamental de l’administració.