Mandela

gràcies per existir

La ciutat descosida

Fa anys que Berlin està de moda. Superada la curiositat que va generar fa 20 anys en el moment de  la unificació i els moviments contraculturals, ara és posa l’èmfasi  en els artistes,  el disseny i els nous creadors.

És difícil, en quatre dies i sense coneixements previs, fer-te una idea clara del Berlin real, la gent que va de turista parla de la seva escassa “alemanitat”, de les seu allunyament del tòpic alemany. Berlin és sorollosa i desordenada,  inacabada i bruta. I d’aquests elements ve, probablement el seu encant. La seva falta de monumentalitat, fruit d’una història  traumàtica i complexa, dificulta una imatge ràpida i obliga a una mirada més detallada i minuciosa, difícil d’abastar en un cap de setmana llarg.

12 anys de III Reich, el bombardeig sistemàtic al final de la segona gran guerra i 45 anys d’aïllament, 30 dels quals separats per un mur infranquejable, són uns condicionants massa forts, encara presents en l’urbanisme i els transports de la ciutat. La primera potencia econòmica europea i la seva aposta decidida per la capitalitat de la ciutat històrica, no ha estat capaç de cremar etapes a més velocitat. La gran ferida que va suposar el muro, de nord a sud de la ciutat, suposo que ha estat un gran debat entre urbanistes i polítics amb milions de m2 de sol públic a la seva disposició i mitjans econòmics sempre limitats.

Si et limites a fer el turista, la ciutat té indubtable interès, no té la grandiositat una mica petulant de París o la immensitat modesta i mestissa de Londres. No té el pes monumental de Roma ni  la presencia aclaparadora d’Estambul . Berlin és una ciutat descosida, amb una escassa monumentalitat disminuïda i esborrada, i encara en construcció. Té una magnifica oferta museística i uns barris de forta personalitat i de indubtable atractiu.

També vaig tenir la impressió que és un port d’arribada, un lloc de trobada de molts ciutadans: berlinesos o de la resta d’Alemanya, de la resta d’Europa i de la resta del món. Una ciutat que busca la seva nova identitat.   

Per què?

Aquesta setmana hem tingut el debat de pressupostos. El debat que tothom considera el més important de l’any, en el que es marquen les prioritats de govern i, inevitablement, el perfil ideològic de cada grup.

Els debats als plens sempre venen precedits de nombroses reunions en les que els grups tenen l’oportunitat de fer aclariments, defensar els seus arguments i fer les seves aportacions. El ple no deixa de ser l’escenificació formal de tot aquest treball previ.

És practica habitual en el partits conservadors proposar la quadratura del cercle: reduir  el nivell impositiu sense reduir el nivell de serveis, es a dir el contrari del que fan a Madrid i a la Plaça sant Jaume.

L’altre grup, el de la ideologia confusa i difusa, a cada canvi de regidors milloren les seves prestacions, la seva qualificació tècnica i la seva capacitat de generar consens. Com sempre, amb això també van a més, et donen les consegüents lliçons de superioritat moral, després fan un pastitx confús i reaccionari que pretenen sigui la poció màgica per resoldre el caos universal,  i de fet el que demostren és la seva incapacitat, que no saben que és un pressupost i que, com a molt, s’han limitat a sospesar-lo o a comptar les pàgines.

Després  arriba al moment de fer el cim: insultar amb noms i cognoms i de forma absolutament gratuïta a treballadors municipals i a regidors de l’equip de govern dels que no tenen ni idea quina és la seva activitat.

I després es queixen  que són ignorats!   

fi de festes

Foto espectacular de Quim Pasqual

Tàpies

Fins a Novembre el MNAC i la fundació Antoni Tàpies exposen una important retrospectiva del pintor.

Tàpies és un gran artista, ni els que no comparteixen la seva estètica poden negar que ha estat el creador d’un llenguatge propi perfectament identificable i singular.

Jo no soc especialista i com en la música, en la pintura em deixo portar per reaccions epidèrmiques, pot tenir interès conèixer el significat dels símbols, els múltiples usos de la creu, la filosofia que transpira , la influença orientalista, l’ús algunes tècniques pictòriques o les raons del reciclatge de materials quotidians, però el meu interès és, fonamentalment,  estètic.

A mi m’agrada el Tàpies de gran format, el de les grans composicions difícilment imaginables fora d’un espai públic, el que, per la seves dimensions, la tècnica i els materials, és el resultat del esforç intel·lectual, però també de la confrontació física del artista amb el quadre. El Tàpies madur i alliberat de compromisos després d’una llarga trajectòria experimental.

Els grans espais del muntatge del MNAC aporten  un bon escenari per contemplar els Tàpies de gran format

De Montfalcó a Mont-rebei

Quan està a Tolva, la Pili, a més d’accentuar l’accent i parlar més “lapao”, li agrada ensenyar els entorns de la seva comarca. Dilluns varen decidir fer el recorregut que a través de dues espectaculars escales i un pont colgant, tot de recent construcció, uneixen les dues cares del congost de Mont-rebei i de pas Aragó amb Catalunya.

El recorregut dura unes 3 hores i és espectacular. Si no tens vertigen el recorregut no suposa un gran esforç i està a l’abast de quasi bé tothom.

Una opció d’excursió fantàstica a unes tres hores de casa.

Ordesa

Feia molts anys que no pujava a Ordesa, un referent reiterat de vacances en una època de millor forma física i fills adolescents.  

El parc nacional sembla amb bona salut, més controls en les entrades, prohibició  de vehicles privats en temporada alta, marcatge d’alguns camins... en un any com l’actual de pluges abundants  fa que llueixi de forma esplèndida.

No era el moment de Carriata, Catatuero, la  Faja de las flores o pujar al Mont Perdut, però Bujaruelo conserva el seu aire bucòlic, Añisclo no deixarà mai d’impressionar i l’excursió més típica fins a la Cola de Caballo després de les increïbles grades de Soaso, un acte de reconciliació, de demanar perdó per tants anys d’oblit.

Sempre m’ha agradat Ordesa i aquesta vegada a la recuperació de paisatges i sensacions  es sumava una motivació addicional d’evangelització, de guanyar una nova adepta a una fe que poques vagades decep.     

Jazz in Marciac

Marciac és un petit poble del sud de França, de l’antiga Gascunya, d’uns mil habitants, en el que es celebra uns dels festivals de jazz més importants d’Europa.

El festival va començar a l’any 78 i és un autèntic miracle: un poble petit, sense instal·lacions adients, cap ciutat gran en la seva proximitat, poca estructura hotelera i de restauració fixa, en una zona no especialment turística, no impedeixen un espectacle d’alt nivell durant tres setmanes, més de 200.000 visitants i més de 60.000 entrades venudes als concerts de pagament.

El gran esdeveniment és el festival, la gent “variopinta” i plural, de totes les edats i sense l’aire elitista dels nostres festivals, comparteix espais places i carrers i et porta a la convicció que pels francesos el jazz és molt més populars que per nosaltres.

La sala de concerts, un enorme envelat amb 6.000 seient, ple a vessar d’un públic entès,  entusiasta i participatiu, en la que han actuat la gran majoria de les figures del jazz internacional. Tot un espectacle.

Marciac està a quatre hores en cotxe de casa nostra i és una magnifica opció per la segona quinzena de Juliol i la primera setmana d’agost.

Defensar el català

Fa 30 anys quan es va iniciar el procés de normalització lingüística, tots tenien clar qui era l’objectiu: consolidar l’ús de la llengua i fer del català la llegua comú dels catalans.

Per aconseguir l’objectiu eren claus dos instruments:  l’escola (una xarxa única que no separés els alumnes en funció de la llengua familiar) i uns mitjans de comunicació públics, que fessin de l’extensió de la llengua la seva raó de ser fonamental.

En paral·lel ens plantejaven l’extensió de l’ús a totes les administracions (autonòmiques, municipals i de l’estat a Catalunya), a fi de garantir el dret a viure en català sense entrebancs al nostre país.

L’èxit des de el punt de vista lingüístic estava en fer extensiu el català a tothom: esquerres, dretes,   nacionalistes, catalanistes, espanyolistes, jutges, militars, empresaris, sindicalistes, els incondicionals del Barça, els de l’Espanyol i els del Madrit,  nascuts a Catalunya o emigrants recents...al centre de Vic o a Torre Romeu.

Quan fem un ús partidista de la llengua perjudiquem el català, quan fem de la llengua un instrument de confrontació política o social perjudiquem al català.

Qui fa més mal a la llengua? El ministre Wert al que tots tenim clar que no farem cas o TV3? que amb la seva actitud sectària a favor d’un model de país, ha oblidat quin era el seu principal objectiu, que es estendre l’ús i coneixement del català. A qui beneficia que TV3 deixi de ser la TV de referencia de molts catalans?

Quin favor fan a la llengua que organitzacions com Omnium cultural, s’oblidin del seu objectiu i la seva vocació de pluralitat i de defensa de la llengua i la cultura catalana i es posin al servei d’una idea política?

Ens estem equivocant. És cert que d’alguns dèficit, especialment en l’administració de justícia, la responsabilitat és de l’administració central, però de l’ús partidista, de fer bandera de la llengua contra altres catalans  la culpa també és nostra.

El model de llengua a l’escola ha estat sempre clar, compartit i integrador, aquest model i aquesta filosofia hem de fer-la extensiva a tots els àmbits, a la realitat quotidiana del país.

Model Castellar

Dilluns passat varem participar a Sant Cugat en unes jornades organitzades pel ACCIEP sobre comunicació en l’àmbit municipal. A nosaltres ens va tocar moderar una taula sobre la possible crisis de l’actual model de comunicació local. 

És interessant contrastar models i opinions amb politics i tècnics d’altres municipis i constatar que anem en la bona direcció. Pocs han introduït modificacions en el model clàssic, caduc i realment en crisi: un butlletí informatiu de tant en tant, que només parla de l’equip de govern i una ràdio municipal irrellevant, anquilosada, amb problemes de finançament o directament tancada.
El model Castellar: radio municipal, setmanari en paper i diari digital, amb una redacció integrada, que ha mantingut la plantilla de professionals i a reduït en 5 anys les despeses de comunicació a la meitat, veient l’entorn, no és només el resultat de la bona gestió, és quasi un miracle.
Tenim motius per presumir de mitjans de comunicació públics.

Enric Juliana

Fa anys que segueixo els articles d’en Juliana. Sempre he pensat que és un dels periodistes millor informat del que passa a Espanya. I ho fa des de un mitjà, La Vanguardia, amb el que tinc poc en comú, com si les seves cròniques transcendeixin la línia idelogica-editorial de la marca.
Fa unes setmanes en Jot Down, l’experiment editorial més interessant que ha aparegut en l’horitzó de la comunicació en molts anys, Ton Vilalta li fa una magnífica i llarguíssima entrevista, en la que parla de forma oberta i clarificadora de la majoria dels temes de preocupació política actuals.
Val la pena gastar uns quants minuts (bastants) en llegir les seves opinions.

Enric Juliana-Jot Down

Port Coton

La Belle-Ille de Monet

L’últim baluard

El govern de l’estat amb la complaença o amb l’autisme del govern de la Generalitat, que viu abstret amb la consulta, està desmuntant un sistema de protecció i defensa de la igualtat d’oportunitats que ha costat construir els trenta anys de democràcia.

El govern de Catalunya reacciona davant de la llei Wert en relació a la llengua vehicular de l’escola, però és capdavanter i còmplice en el desmantellament de l’escola pública. Les accions contra la sanitat pública a Catalunya poc tenen a envejar a les que porta a terme el PP a Madrid. Però és clar, aquí tenim un “mantra” que ens protegeix de tot, el 2014 serem independents i s’hauran acabat tots el nostres problemes pels segles del segles.
El següent objectiu de la dreta espanyola és l’administració local, els ajuntaments, l’administració més propera al ciutadans, gràcies a la qual molts dels nostres convilatans troben encara un camí d’esperança al seus problemes i uns serveis al seu abast. Un petit baluard de poder i de resistència davant la insensibilitat dels que han fet del economicisme i la defensa dels privilegis els seus únics objectius.
Buidar de contingut els ajuntaments, suplir les seves funcions per administracions allunyades de la realitat quotidiana, amb la pretensió, no dissimulada, d’acabar privatitzant una part i suprimir la resta del serveis, és el nou objectiu.
No ens em enganyen, al darrera de les hipotètiques reformes, no està l’estalvi econòmic i molt menys la millora de la eficiència. El canvi de model pretén debilitar el sector públic, privatitzar l’administració local i reduir els serveis als ciutadans. De pas reduir el pes polític de l’administració local, seguim el model invers al que domina en la resta d’Europa en la que els ajuntaments tenen més capacitat de gestió i un finançament d’acord a amb les seves competències.

O som capaços d’articular una resistència activa o tornarem a un passat que suposaven superat.

Intel•ligent i subtil

Memorias líquidas

Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.

La suportable lleugeresa

Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Estambul

S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.

El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.

Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.

Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.

Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.

Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.

Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.

I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.

      

Rendez-vous

Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli, és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès  per tot el mon integrant tot els orígens musicals, ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i creativa.

Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte cultural més compartit pels europeus.

Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans: Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell mundial.

Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents  visites a Catalunya.

Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.

Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit  obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD, fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.

En temps d’incomprensions, de sectarismes i de confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font d’inspiració i d’esperança 

Sèries TV

És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.

Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.

En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.

Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.

Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.

És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.  

Un BRAM! consolidat

Després de 5 anys de trajectòria, el Bram, la mostra de cinema de Castellar, ha arribat a un punt de maduresa i de consolidació.
Veure l’Auditori ple, dia darrera dia, és una gran satisfacció pels que fa més de 5 anys varem iniciar aquesta aventura sense massa referents i en plena crisi del cinema.
Avui la marca Bram! està consolidada. Una setmana de cinema social, d’autor, de qualitat i no tancada estrictament als cinèfils, més o menys frikis o experimentals, amb pel·lícules d’una certa trajectòria d’èxit comercial, té un públic garantit.
El Bram! té entre els seus objectius la promoció del cinema, recuperar l’hàbit d’anar a les sales, compartir les sensacions amb d'altres espectadors i veure les pel·lícules en les millors condicions d’imatge i so. Mantenir aquesta filosofia, part essencial dels criteris originals, és fonamental, especialment després de demostrar la seva eficàcia.
Llarga vida al Bram

la foto és de J. Graells

La Torre Shard

"Está claro que el nuevo rascacielos cambia el contexto y, consecuentemente, alterará la historia de la ciudad. Esa altura, en esa céntrica ubicación, aspira a disparar el distrito de Southwark hacia una transformación. Pero su construcción no refleja solo esa voluntad de cambio". “Será tan esencial subir al Shard al visitar Londres como lo es ascender hasta la cima del Empire State cuando se llega a Nueva York"

Sevilla, fora de tòpics

He estat a Sevilla unes quantes vegades, la majoria per raons laborals. Com a totes les ciutats hi ha coses que t’agraden més i altres que no tant, coses que critiques i altres que lloes amb entusiasme.

Aquesta vegada la visita era de plaer i amb una persona estimada que no coneixia la ciutat. És a dir, un  plantejament diferent, més de turista, amb previ anàlisi exhaustiu de les guies i visita obligada als llocs més coneguts i atractius.

Ser referent mundial de l’espanyolitat tòpica (toros, flamenco, sangria) no t’ho posa fàcil i més si a més has de sumar-los als propis tòpics andalusos. He de reconèixer que Sevilla s’ha defensat força bé, hi ha més signes de l’Espanya tòpica (barrets mexicans inclosos) en la Rambla de Barcelona que en la ciutat del Betis.

Sevilla és una ciutat oberta i espaiosa, efecte  que es potencia com amb totes les ciutats amb un riu important. A més, 30 anys de govern d’esquerres, han potenciar de forma generosa els espais pels vianants i la reducció del transit rodat en els carrers més cèntrics.

Les dimensions de la zona de la ciutat  que alberga els edificis més emblemàtics (l’interior de les antigues muralles) i el bon clima t’anima a passejar, a recórrer els carres tranquils, les múltiples places  “recoletes” i intimes, plenes de tarongers i pintades d’ocres i granats.

Sevilla és una magnifica ciutat per passar uns quants dies, acostumada des de sempre als visitants, amb els que manté una relació de confiança i naturalitat. Té un centre  històric d’un gran atractiu amb elements singular de fama merescuda (Catedral, Giralda, La Alcazaba, la casa de Pilatos) i alguns barris de forta personalitat: Triana, Santa Cruz.. 

Després de tants anys, dues coses encara em criden l’atenció:

La manifestació continua, en les infinites esglésies i en els noms dels carrers (tota una apologia dels martiris lligats a la setmana santa), d’una religiositat d’arrels populars i profundament pagana, en la que es pot discutir amb èmfasi teològic “que virgen es mas guapa”

Com els sevillans viuen el carrer, com ocupen les terrasses, i el ritual de les “tapas” i el menjar drets. Al mig dia i al vespre, els carres estan en permanent ebullició.  És fàcil contagiar-se  i apuntar-se a una fórmula que permet menjar a baix preu  una cuina variada de qualitat.

Fora de tòpics, Sevilla és pels visitants una ciutat fàcil, atractiva, oberta i acollidora

París, aquí al costat

Els processos històrics tenen sempre clarobscurs, la globalització també.

Un dels majors beneficis, al menys pel consumidor, s’ha produït en el transport aeri. L’explosió de les companyies Low-cost, ha democratitzat l’ús d’un producte, no fa masses anys, molt elitista i ara a l’abast de molta més gent.

Anar a París des de Barcelona, i més si programes amb temps, és una opció assequible.

L’excusa aquesta vegada, a més de la part afectiva, era la inauguració recentment, d’una nova galeria a Le Louvre, “les Arts de l’Islam” i la reordenada i tan sorprenent “Orient Méditerranéen dans l’Empire Romain”. Totes dues absolutament recomanables i amb la exuberància amb la que sempre treballa aquest museu. Sorprenen espacialment, per la seva tècnica i modernitat, les meravelloses pintures sobre fusta del segle II (800 anys anteriors a les romàniques!).

De pas, tornar a l’Orangerie, un petit museu que, a part d'albergar les grans pintures murals de Monet, té una magnifica col·lecció de quadres dels grans mestres de les primeres dècades del segle XX.

I una altra exposició, aquesta descoberta sobre la marxa, “Canalletto à Venice” en un museu, el Maillol, que no té per mi un interès especial, però que fa unes exposicions temporals fantàstiques.

Si a més pot fer-ho compatible amb un passeig tranquil pel canal sant Martin, entrant en les botigues i els agradables cafès, l’excursió és per recordar. I tot això aquí a dos passos i en Low-cost. París està més a prop que mai.  

Caixa Fórum

Moltes vegades he pensat que aprofitem poc tenir a pocs kilòmetres una ciutat com Barcelona. Molts ciutadans de tot el món venen cada any i la majoria marxen encantats. Als catalans ens agrada Barcelona, però pocs disfrutem una mínima part del que ofereix.
Quanta gent coneix la col·lecció de pintura modernista del MNAC? (molt menys coneguda que la d’art Romànic o Gòtic) que diu tant del nostre passat i del nostre present.
Una de les institucions que de forma regular fa exposicions temporals interesants és el Caixa Fòrum, que justifiquen acudir de tant en tant a les seves instal·lacions. Encara aquest dies es poden visitar dues bastants interesants:

Abans del diluvi (Mesopotàmia 3500-2100 aC).

A través d’unes quatre-centes peces arqueològiques, procedents de grans col·leccions públiques internacionals, i diversos documents antics i contemporanis, “Abans del diluvi. Mesopotàmia, 3500-2100 aC” explora què li devem a aquesta primera cultura del Pròxim Orient antic, quina imatge del món van tenir els mesopotàmics del quart i tercer mil·lenni aC, que, en gran mesura, ens ha estat llegada a través de la Bíblia, l’Alcorà i diversos mites i textos grecs.

No és un exposició de grans peces i està centrada, més aviat, en la vida quotidiana.
És pot visitar fins el 24 de febrer.

En el mateix recinte hi ha una altre exposició de gran nivell que finalitza el 20 de gener:
L’artista, arquitecte, dissenyador, vedutista, arqueòleg, antiquari, Giambattista Piranesi (Mogliano de Mestre, 1720 - Roma, 1778).
Impressionant la part de l’exposició dedicada al gravats “Carcere d’invencione”, una obra que, crec, no té el coneixement del gran públic que mereix.

Decep una mica, i al mateix temps te n’alegres per ells, que la gran majoria del públic sigui estranger. Estaria bé que ens convertíssim, més, en turistes del nostre país.