Va ser un ministre d’ economia prestigiós. Després, de primer ministre, va patir els efectes de la crisi i de la seva peculiar simpatia. En l’article que publica avui El País, està especialment lúcid en l’anàlisi i el paper d’Alemanya i les raons de les dificultats del seu sistema bancari.
Una altre vagada queda clar, com passa a Espanya, que el problema no és el deute de les administracions, sino el privat i la falta de regulació del sistema financer.
La paraula malvasia té per a mi connotacions clàssiques, era el nom del vi que transitava des de sempre pel Mediterrani.
En Lanzarote, contradient totes les lògiques històriques, climàtiques, ambientals... es cultiva una varietat de malvasia, del que s’elabora un magnífic blanc, molt afruitat i lleugerament metàl·lic, que marida de forma excel·lent amb els peixos locals, els mariscos i l’arròs caldós.
El “Valle de la Geria”, al centre de l’illa, on es cultiva el raïm i estan la majoria de les bodegues és, a més, un paisatge espectacular.
La setmana passada a un restaurant d’Arrieta, un petit poble de Lanzarote, tenien penjat en un lloc visible una espècie de diploma d’una associació Slow d’algun país nòrdic.
El moviment slow food va néixer contra la intenció d’obrir un McDonald’s a la Piazza di Spagna de Roma als anys 80, després s’ha fet extensiu a altres activitats a més del menjar. D’una web recullo aquesta definició:
“La Vida Slow no significa pasividad, sino una redistribución de nuestra energía vital hacia valores y actitudes fundamentales con el fin de alcanzar una mejor calidad de vida. El foco de nuestra atención, por lo tanto, estará en ser selectivo en el tiempo dedicado a nuestras actividades”
Superant la meva resistència a les organitzacions que tendeixen caure en el dogmatisme, és cert que val la pena reflexionar sobre la permanent activitat que no ens porta en lloc i alentir el ritme de la nostra vida, donant més temps a tot allò que ens proporciona plaer.
Al restaurant el menjar i l’ambient van ser fantàstics i el servei, curiosament, a més d’amable, eficaç.
Hi ha moments que la vida s’accelera sense necessitat de córrer i contradiu les velles tesis de la capacitat d’adaptació. Et sents de forma simultània observador i protagonista, des d’un estat d’extrema lucidesa, des de la saviesa que aspirava l’adolescent.
El món és fa petit, la Humanitat transcendent, malgrat la infinitat d’humans fills de puta i estúpids i tens clar que sí, que visca la revolució i tots els misticismes, mentre confirmes com s’allunya la revolució i t’entregues a la mes absoluta racionalitat hedonista.
I t’entretens buscant al·legories per mantenir una certa clandestinitat exclusiva en el llenguatge, fent servir el vell vici de poeta, de trobar la paraula que ho diu tot i que no entenen ni els iniciats: com conciliar en el mateix concepte dispendio amb déborde i gaspillage amb sobreeixir, i al resultat treure-li tota connotació negativa i convertir-lo en un valor desitjat i universal. Probablement és tasca per tardes una mica més fresques i creatives.
I ara toca tornar a la diària, reconeguda i confortable, immers en una realitat viva i present, que es resisteix a abandonar la trinxera i a deixar espai en el disc dur.
Caleta de Famara és un petit poble del Nord-oest de Lanzarote de pescadors, surfistes i turisme reduït que encara respira autenticitat. Els carrers són de sorra i els restaurants de cara al mar, familiars, generosos i amb total protagonisme del producte.
És l’inici d’una immensa platja de més de 6 kilòmetres, salvatge i verge, un miracle després dels últims anys d’especulació.
La llum canviant, les agües transparents, el vent permanent, les onades, el silenci imposat pel seu rumor i la seva grandiositat s’apodera de tu. Només han passat uns dies i ja tinc ganes de tornar.
Qualssevol excusa és bona per citat a Adrià i a la versió de la seva vida feta per la Yourcenar. Avui una foto de vila Adriana que serveix de marc a un article sobre els sentiments de l'Adrià per Antinoo.
Cada festival dóna alguna sorpresa especial. Malgrat una important trajectòria en els últims anys, jo no coneixia a Hiromi, una pianista exuberant i volcànica.
