Intel•ligent i subtil

Memorias líquidas

Enric González és un periodista que sempre ha despertat les meves simpaties i una certa enveja. Ser corresponsal, en una època de vaques grosses, a Nova York, Londres, París i Roma (i finalment a Jerusalem) d’un diari que donava un pes important i de prestigi a la informació internacional no deixa de ser un privilegi.
Aquest cosmopolitisme el fa fugir de localismes i li dóna, necessariament, una visió oberta i cosmopolita del món, a part de permetre viure, amb un sou decent, en les ciutats més atractives del món.
No fa gaire, després de deixar el País, ha publicat un petit llibre de memòries. A part de passar comptes i deixar clara la seva falta de simpatia pel senyor Juan Luis Cebrián, el llibre és una bona mostra de l’evolució de la premsa escrita en l’Espanya de la transició i fins al nostres dies.
Enric González té una ploma fàcil i el llibre és amè. De pas et fa reflexionar en l’evolució del periodisme i la professionalitat dels periodistes, el futur dels mitjans, la possibilitat d’una premsa lliure i potent, la llibertat de premsa, l’adaptació a una realitat molt més plural a on la informació, veraç o no, flueix amb facilitat.
Sembla evident que l’etapa idíl·lica dels grans diaris poderosos, influents i independents, està superada i ara, tots, també els mitjans i els periodistes, haurem d’adaptar-nos a una nova realitat.

La suportable lleugeresa

Suposo que és un fenomen estudiat  del que no conec el nom. Viure de forma simultània en vàries dimensions físiques i temporals : el passat més distant, el present, el passat immediat en procés d’assimilació, els diversos futurs en vies d’organització: els mapes, les guies, les fotos per ordenar, les reserves d’hotels i de vols, les imatges dels aeroports, els guions, la maleta inquieta , la màquina de fotos en repòs...i la casa una mica més buida i reduïda, els llibres i els CD mig perduts, sense trobar el seu lloc, els espais tancats, el jardí creixent i aliè al teu interès, esperant, tot en un ja ho faré.
El prestatge, quasi oblidat, que encara espera en l’armari amic, els armaris, els calaixos i els penjadors anònims d’ús efímer, de compromís.
Tota l’existència entra en un cert procés de provisionalitat  i es torna més intensa i més lleugera a un temps, amb un irregular i descompensat repartiment de intensitats.
Com dominar els ritmes? Com passar de forma més harmònica del vertigen a la calma?
I si fos el camí, el destí , el procés, l’inici de renuncia a tot el llastre a tanta acumulació? de tanta sobrevaloració? I si resulta que la mida d’una vida és un troley de cabina a mig emplenar?
Quan espai necessiten els records, els afectes, els amics, les discussions apassionades, les sensacions de sentir-te exactament allà a on vols? quan les esperances i les certeses?
 I quan?, sí, el temps que vulguis, també tu?

Estambul

S’amaga el sol pel darrera de Sultanahmet , mentre els muetzins de totes les mesquites eleven al cel els seus àdhans, les seves crides a l’oració, en una polifonia d’autenticitat espiritual.

El Bòsfor està ple  de vaixells  en ruta entre el Mediterrani i el mar Negre  i la Banya d’Or és com un carrer major aquàtic en permanent activitat.

Estambul és una immensa metròpoli bulliciosa i activa, plena de contrastos, tradicional i moderna, acostumada des de fa dos mil anys al visitant impressionat per la seva grandiositat: Santa Sofia, la Mezquita Blava, la Cisterna, Suleymaniye, Rüstem Pasa..Sant Salvador en Chora.

Val la pena recórrer el cementeri d’Eyup i pujar al cafè Pierre Lotí, menjar les kumpir a Ortaköy, recórrer entre multituds Istiklal i perdre’s  en els carrerons de Galata, escoltar jazz en el Nardis i sopar tranquil·lament a Amedros.

Recórrer el Bòsfor des de  Eminönu  i el seu olor a sardines de les cuines flotants, fins a Fatih Köprüsü, desenes de kilòmetres de riberes plenes de palaus i muralles, expressió d’una historia d’esplendor.

Passejar entre multituds pels basars, entre l’aroma de les especies  i els colors de les ceràmiques, les artesanies i els kilims.

Bizanci, Constantinoble, Estambul, és el gran encreuament de camins de la història mediterrània  i, probablement, l’única ciutat del món que ha estat una gran metròpoli de forma continuada des de fa dos mil anys  i aquesta realitat històrica està viva en els seus edificis i carrers.

I tornes una mica grogui, amb els ulls plens d’imatges intenses, de records compartits,  de complicitats renovades. I comences de nou amb aquesta sensació de que les coses no són tan transcendents, que no som tan importants i que som especialistes en generar problemes artificials.

      

Rendez-vous

Fa molts anys que penso que el jazz, en el sentit més ampli, és la música del nostre temps, la que concentra la major dosis de qualitat interpretativa i de creació. Amb el temps s’ha estès  per tot el mon integrant tot els orígens musicals, ha aconseguit un llenguatge comú que permet que conversin de forma harmoniosa músics nord americans, escandinaus, mediterranis, hispans, turcs o hindús. Tots els mestissatges són possibles quan es té una mentalitat lliure, oberta i creativa.

Europa té una llarga tradició de jazz i al mateix temps un estil propi fruit d’unes arrels comuns. Probablement, avui, el jazz és el producte cultural més compartit pels europeus.

Fruit de la influença de dos gran trompetistes nord americans: Miles Davis i Chet Baker , avui tenim a Europa alguns trompetistes de nivell mundial.

Ja hem parlat anteriorment en el Bloc, de Enrico Rava i de Paolo Fresu, dos músics que hem tingut l’oportunitat de escoltar en les seves freqüents  visites a Catalunya.

Aquest dies he descobert un gran àlbum del trompetista franco-suís Erik Truffaz, que també ens ha visitat en algunes ocasions i que ha intervingut de forma brillant en el festival de Terrassa.

Rendez-vous , és un mostra clara de l’esperit  obert i mestís del jazz, un àlbum de 3 CD, fruit de tres cites, a Paris, Benares (India) i Mèxic. Experiències compartides de músiques d’origens diferents que es troben en un espai comú. Especialment emocionant l’experiència de Benares i la forma d’harmonitzar músiques tan diferents.

En temps d’incomprensions, de sectarismes i de confrontacions culturals, la música i en especial el jazz és una poderosa font d’inspiració i d’esperança 

Sèries TV

És bastant habitual, fins i tot en persones d’un cert nivell cultural, la critica als americans, tractant-los d'ignorants quasi d’analfabets i després passar-se la vida consumint productes culturals nord-americans.

Avui volia fer una petita reflexió sobre un producte, que en la última dècada no ha deixat de créixer i consolidar-se, a mig camí entre els films de durada convencional i les series tradicionals. Productes d’unes 10 hores de metratge que s’emeten en capítols de menys d’una hora, originàriament, en TV per cable de pagament.

En realitat, en la seva durada, ja s’havien donat antecedents en el cinema , El Padrino, La Guerra de les Galàxies, El Senyor del Anells o Matrix, no estant tan distants d’algunes series actuals, realitzades, això si, sense tants mitjans  i emesa de forma continuada en un parell de mesos.

Des de les multi premiades The Wire i Mad Men  a les actuals Boss, The Newsroom, Homeland o House of Cards, la indústria audiovisual americana ha sabut canalitzar, mitjans tècnics i econòmics, intel·ligència, creativitat  al servei d’un model cultural i fent servir un màrqueting tremendament eficaç.

Davant d’aquesta màquina engreixada  i poderosa, una industria europea  atomitzada i dispersa, sense estratègia comú i amb uns mitjans limitats, en la que productes dignes com per exemple la danesa “Borgen” no troben llocs a les   programacions de les nostres televisions.

És curiós com el debat cultural (i en especial la industria cultural) ha estat sempre  absent en la construcció europea. Qualssevol català coneix millor New York o els deserts de Nevada  que Europa i fins i tot que el nostre propi país.  

Un BRAM! consolidat

Després de 5 anys de trajectòria, el Bram, la mostra de cinema de Castellar, ha arribat a un punt de maduresa i de consolidació.
Veure l’Auditori ple, dia darrera dia, és una gran satisfacció pels que fa més de 5 anys varem iniciar aquesta aventura sense massa referents i en plena crisi del cinema.
Avui la marca Bram! està consolidada. Una setmana de cinema social, d’autor, de qualitat i no tancada estrictament als cinèfils, més o menys frikis o experimentals, amb pel·lícules d’una certa trajectòria d’èxit comercial, té un públic garantit.
El Bram! té entre els seus objectius la promoció del cinema, recuperar l’hàbit d’anar a les sales, compartir les sensacions amb d'altres espectadors i veure les pel·lícules en les millors condicions d’imatge i so. Mantenir aquesta filosofia, part essencial dels criteris originals, és fonamental, especialment després de demostrar la seva eficàcia.
Llarga vida al Bram

la foto és de J. Graells

La Torre Shard

"Está claro que el nuevo rascacielos cambia el contexto y, consecuentemente, alterará la historia de la ciudad. Esa altura, en esa céntrica ubicación, aspira a disparar el distrito de Southwark hacia una transformación. Pero su construcción no refleja solo esa voluntad de cambio". “Será tan esencial subir al Shard al visitar Londres como lo es ascender hasta la cima del Empire State cuando se llega a Nueva York"

Sevilla, fora de tòpics

He estat a Sevilla unes quantes vegades, la majoria per raons laborals. Com a totes les ciutats hi ha coses que t’agraden més i altres que no tant, coses que critiques i altres que lloes amb entusiasme.

Aquesta vegada la visita era de plaer i amb una persona estimada que no coneixia la ciutat. És a dir, un  plantejament diferent, més de turista, amb previ anàlisi exhaustiu de les guies i visita obligada als llocs més coneguts i atractius.

Ser referent mundial de l’espanyolitat tòpica (toros, flamenco, sangria) no t’ho posa fàcil i més si a més has de sumar-los als propis tòpics andalusos. He de reconèixer que Sevilla s’ha defensat força bé, hi ha més signes de l’Espanya tòpica (barrets mexicans inclosos) en la Rambla de Barcelona que en la ciutat del Betis.

Sevilla és una ciutat oberta i espaiosa, efecte  que es potencia com amb totes les ciutats amb un riu important. A més, 30 anys de govern d’esquerres, han potenciar de forma generosa els espais pels vianants i la reducció del transit rodat en els carrers més cèntrics.

Les dimensions de la zona de la ciutat  que alberga els edificis més emblemàtics (l’interior de les antigues muralles) i el bon clima t’anima a passejar, a recórrer els carres tranquils, les múltiples places  “recoletes” i intimes, plenes de tarongers i pintades d’ocres i granats.

Sevilla és una magnifica ciutat per passar uns quants dies, acostumada des de sempre als visitants, amb els que manté una relació de confiança i naturalitat. Té un centre  històric d’un gran atractiu amb elements singular de fama merescuda (Catedral, Giralda, La Alcazaba, la casa de Pilatos) i alguns barris de forta personalitat: Triana, Santa Cruz.. 

Després de tants anys, dues coses encara em criden l’atenció:

La manifestació continua, en les infinites esglésies i en els noms dels carrers (tota una apologia dels martiris lligats a la setmana santa), d’una religiositat d’arrels populars i profundament pagana, en la que es pot discutir amb èmfasi teològic “que virgen es mas guapa”

Com els sevillans viuen el carrer, com ocupen les terrasses, i el ritual de les “tapas” i el menjar drets. Al mig dia i al vespre, els carres estan en permanent ebullició.  És fàcil contagiar-se  i apuntar-se a una fórmula que permet menjar a baix preu  una cuina variada de qualitat.

Fora de tòpics, Sevilla és pels visitants una ciutat fàcil, atractiva, oberta i acollidora

París, aquí al costat

Els processos històrics tenen sempre clarobscurs, la globalització també.

Un dels majors beneficis, al menys pel consumidor, s’ha produït en el transport aeri. L’explosió de les companyies Low-cost, ha democratitzat l’ús d’un producte, no fa masses anys, molt elitista i ara a l’abast de molta més gent.

Anar a París des de Barcelona, i més si programes amb temps, és una opció assequible.

L’excusa aquesta vegada, a més de la part afectiva, era la inauguració recentment, d’una nova galeria a Le Louvre, “les Arts de l’Islam” i la reordenada i tan sorprenent “Orient Méditerranéen dans l’Empire Romain”. Totes dues absolutament recomanables i amb la exuberància amb la que sempre treballa aquest museu. Sorprenen espacialment, per la seva tècnica i modernitat, les meravelloses pintures sobre fusta del segle II (800 anys anteriors a les romàniques!).

De pas, tornar a l’Orangerie, un petit museu que, a part d'albergar les grans pintures murals de Monet, té una magnifica col·lecció de quadres dels grans mestres de les primeres dècades del segle XX.

I una altra exposició, aquesta descoberta sobre la marxa, “Canalletto à Venice” en un museu, el Maillol, que no té per mi un interès especial, però que fa unes exposicions temporals fantàstiques.

Si a més pot fer-ho compatible amb un passeig tranquil pel canal sant Martin, entrant en les botigues i els agradables cafès, l’excursió és per recordar. I tot això aquí a dos passos i en Low-cost. París està més a prop que mai.