Citilab (Cornellà, Baix Llobregat)

Fa uns dies, en la constitució del Consell de Cultura, vaig explicar els projectes de l’Auditori, l’Edifici Pantalla i la renovació del mercat vell, posant de manifest la necessitat que els tres espais i el casal d’avis de la plaça Major estessin connectats, i que el programa d'aquest gran espai cívic fos comú, flexible i adaptable a una realitat plural.
Quan, en un moment de la intervenció vaig fer referència al Citilab de Cornellà, i en la possibilitat d’aprofitar algunes experiències a incorporar al nostre projecte i en superar el model de centre civic tradicional, des d'una de les últimes files vaig rebre un d’aquests somriures displicents que diuen: què sabran aquests?
Avui, mirant l’acTUAL s’ha completat la foto, el senyor president de l’ERC local, amb la fragilitat de memòria habitual en el seu grup i criticant que treballem en una direcció que no és la seva, acaba fent referència a Cornellà.
Cornellà, Baix Llobregat, Àrea Metropolitana...egss. D’aquí vindrà la invasió que destruirà la nostra identitat!.
No importa que el Citilab sigui un referent mundial en experiències de participació, formació i vertebració ciutadana (gracies Joan), el que és important és que està a Cornellà, aquesta part de Catalunya venuda a l’enemic.
No sé si ERC és un cadell que s’empaita la cua, el que és clar, és que el seu model es limita a la frase: Castellar no és Cornellà. No sé si per arribar a aquesta conclusió s’ha d’anar a la universitat.

Anònim/a

De tant en tant arriben al bloc comentaris d’algun amic o amiga que prefereix ocultar la seva personalitat.
Des del començament, vaig decidir que no contestaria a ningú que no fos capaç de donar la cara i s’amagués darrera de l’anonimat.
Malgrat que de vegades m’agradaria contestar a alguns comentaris, prefereixo mantenir el principi inicial.
Confio que això no ofengui, també, als anònims interlocutors. No m'agradaria que s'interpretés com un acte de menyspreu.

La senyora Gatell i els diners

De tant en tant, a la senyora Gatell li ve un atac de gestió, normalment per a justificar la seva fantàstica activitat a l’ajuntament.
Ara camina capficada en els "models de gestió", en la inexistència de la ideologia, i en com de dolents i sense cor són els socialistes, que només pensen en el fet que els números quadrin.
L'última excusa és l'Obra Social Benèfica (OSB), una de les joies de la corona, en la qual, com en alguns altres temes, durant molts anys s’ha fet la política de l’estruç. Com deia un expert consultat aquests mesos: “l’OSB funciona bé, però si continua per aquest camí haurà de tancar”; i els socialistes no volem que tanqui, volem que duri molts anys, sanejada i solvent.
És cert que l’OSB ha de complir una funció benèfica i l’Ajuntament córrer amb el 100% del cost d’aquesta funció, però no és normal que l’Ajuntament, és a dir tots els castellarencs, subvencioni persones que tenen mitjans i que poden pagar la totalitat del cost de la seva estada.
La bona gestió va en benefici de les institucions i dels ciutadans, i no en la seva contra.
Quan es deixa un forat de 1’5 milions d’euros, es fan obres sense consignació pressupostària, i s'és incapaç de reconduir i acabar un projecte descontrolat, crec que el més prudent és no parlar gaire de gestió i molt menys de diners.

Tiferca

Després d’alguns mesos de resistència i a instàncies, sembla, d’algun creditor Tiferca fa suspensió de pagaments (concurs de creditors es diu ara).
Aquesta circumstància afectarà a Castellar. D’una o altra forma a les obres de la Plaça Major, a can Bages, als pisos del costat de la Immaculada i a la concessió del pàrquing.
És la guinda d’un llarg cúmul de desgràcies, herència de la visió grandiloqüent, la falta de rigor i la incapacitat de gestió.
A un endeutament fruit d’un projecte que estava per sobre de les nostres possibilitats hem d’afegir les complexitats jurídiques d’un procés judicial.
Afortunadament l’Ajuntament està, ara, en bones mans i ja hem posat en marxa un procés que evitarà que aquesta circumstància afecti a la vida quotidiana dels ciutadans de Castellar.

Madrid

Per raons professionals i ocasionalment polítiques, vaig sovint a Madrid des de fa vint anys.
Jo acostumo a anar als llocs amb actitud positiva, constructiva i comprensiva, però amb Madrid cada vegada em costa més. Madrid és cada vegada més una ciutat histèrica i caòtica que se sent agredida per la resta del món i poc estimada per molts dels que hi viuen.
Pels que dubten si hi ha gestió de dretes i d’esquerres que vagin a Madrid. En què inverteix la ciutat més endeutada d'Europa? Quants espais s’han guanyat per als vianants? Algú recorda com són les voreres de La Castellana o del Passeig del Prado?.
És veritat que el seu alcalde és elegit per majoria absoluta i el poble és sobirà, però, quan tornes i compares amb Barcelona, no pots evitar un sentiment d’orgull i autoestima.
Que important és, quasi bé sempre, viatjar.

Francis Bacon

Exposición en el Prado de Francis Bacon. Inquietante, desasosegadora y en algunos casos terrible.

Cuesta pensar que un personage como él haya vivido tantos años y haya llevado una vida "normal".
Su vida fue un compendio de complejidad: irlandés, hijo de militar inglés en la Irlanda de principios del siglo XX, asmático tratado con morfina desde la infancia, homosexual expulsado de su casa a los 16 años por sus tendencias sexuales, lector precoz de Sigmund Freud, contemporáneo de las dos guerras mundiales, alcohólico, caótico y modelo de desorden físico y mental....y un genio.

De alguna manera sientes que aunque lleva la realidad hasta extremos insoportables, de alguna manera tiene razón, pero jamás colgarías un cuadro de él en tu casa.
Si alguien se escapa del arte con funciones decorativas y de hacer un espacio agradable, ese es Francis Bacon.

Eluana

Interesant editorial sobre Eluana Englaro, la jove italiana que ha mort aquesta setmana després de 17 anys de vida vegetativa amb l’oposició i dimonització del govern italià i l’església catòlica:

Cruzada contra Eluana

Los derechos de los ciudadanos no deben someterse a los fundamentalismos religiosos.

Eluana Englaro fue enterrada este jueves después de que muriera el lunes tras serle suspendido el tratamiento que la mantenía en vida vegetativa desde hace 17 años. Nada hay que afecte más profundamente a los hombres que el paso de la vida a la muerte y, en el caso de Eluana, su derecho a hacerlo de manera digna ha sido obstaculizado y demonizado por el Gobierno de Silvio Berlusconi y por la Iglesia católica. Tras 11 años de lucha en los tribunales, la familia de la joven italiana consiguió la autorización de la Corte de Apelación de Milán para que se desconectara la sonda que la mantenía en estado vegetativo tras el accidente de coche que sufrió cuando tenía 19 años.A Silvio Berlusconi, ese fallo le sirvió para poner en jaque al Estado de derecho, despreciando la sentencia del Tribunal Supremo y mostrando su falta de respeto por la Constitución, al forzar la aprobación de un decreto urgente que impidiera la desconexión de la sonda. Cuestionó la autoridad del presidente Giorgio Napolitano, que se negó a firmar el decreto, y convocó al Senado para que debatiera esa ley que el Gobierno improvisó para que Eluana se mantuviera con vida. La Iglesia católica, por su parte, orquestó una campaña radical llena de descalificaciones e insultos a la familia de Eluana, y abiertamente rebelde contra la sentencia judicial que iba a permitirle a la joven dejar de vivir una vida sin capacidad de entender y de querer, sin libertad.
Ni leyes, ni Parlamento, ni Tribunal Supremo, ni Constitución, ni jefe del Estado: nada ha servido de freno a la cruzada ideológica que desencadenaron Berlusconi y la Iglesia contra una familia que luchó para que Eluana pudiera dejar de vivir respetando de manera escrupulosa la legalidad y evitando en todo momento la morbosa tentación de mostrar las terribles condiciones en que la joven seguía con vida.
Los avances tecnológicos permiten actualmente prolongar la vida de manera artificial durante muchos años. Las leyes deben ajustarse a esa nueva realidad cuanto antes, y establecer con extrema claridad los derechos de los ciudadanos y los protocolos que deben seguir los médicos ante situaciones tan dramáticas como las que ha vivido la familia Englaro. Es algo de lo que debería tomar muy buena nota el Gobierno español, para evitar que los excesos doctrinales de la Iglesia puedan llegar a afectar el normal funcionamiento de un Estado de derecho, como ha ocurrido de manera bochornosa en Italia.

Participació

Ahir vam dedicar tot el dia a parlar de participació. Des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, tot l’equip de govern va participar en un seminari organitzat per la Diputació.
Especialment clarificadores van ser les més de tres hores amb l’Oscar Rebollo, professor de l’Autònoma, i amb una llarga trajectòria teòrica i pràctica en processos participatius.
Després de la jornada, som encara més conscient de quantes bajanades, quanta ignorància, quan oportunisme i quanta demagògia hi ha darrera del concepte participació.
El nostre sistema polític es basa en la democràcia representativa i la participació no ha de ser una alternativa.
Una bona participació només és possible amb governs forts i amb objectius clars.
La participació exigeix coherència i honradesa en els plantejaments.
En la participació hem de saber sempre perquè fem el que fem i ha de respondre a un projecte.
Els òrgans estables (consells) van a la baixa com fórmula de participació i només funcionen els que responen a unes necessitats reals.
També ens van prevenir dels qui fan servir l’excusa de la participació per intentar tenir més pes del que li van donar les urnes, o oportunistes que, a través d’un procés falsament democràtic, defensen la participació, quan el que pretenen és oposar-se al teu projecte.
Realment una jornada clarificadora.

Antoni Farrés

Amb el Farrés vam ser contrincants als primers anys de la democràcia, és conegut per tots que va guanyar ell.
Va ser alcalde tot el temps que va voler i va ser un bon alcalde, amb un recolzament popular molt per sobre de les sigles que representava.
L’últim any hem coincidit en alguns projectes comuns, ja tots dos en el mateix costat de la barricada.
Em sap greu que el Toni Farrés, proper i humà, marxi tan aviat, quan encara tenia il·lusions i projectes. L’altre, va marxar fa temps i forma part de la mitologia de la nostra democràcia.

L'acTUAL

Un any ja. 45 números i l’acTUAL forma part de la realitat de Castellar.
Quaranta cincs divendres arribant puntualment a la cita amb els lectors, donant resposta a una necessitat inqüestionable d’informació.
Avui els castellarencs estan més informats i coneixen millor el que passa a Castellar.
Em sento especialment satisfet i orgullós d’haver estat un dels impulsors de la iniciativa i felicito l’equip de redacció, els dissenyadors i maquetadors, els publicistes i a tots els que, setmana rere setmana, fan possible que l’acTUAL es retrobi amb els ciutadans.

Eluana Englaro

Eluana s’ha convertit en un símbol.
Silvio Berlusconi i la jerarquia catòlica han demostrat fins a on pot arribar la falta d’escrúpols al servei de la intransigència i l’estupidesa.
L’ús de la ciència pot anar en contra de la natura i de la dignitat, la medicina serveix per salvar vides i per pal·liar el dolor i la malaltia, martiritzar no és medicina. Allargar 17 anys una situació sense retorn és com torturar, oposar-se en casos com aquest a la natura és cruel.
En nom de quin déu condicionen el dret a una mort digna? No és tan meravellós el cel? perquè no deixem que la gent marxi en pau?. Com odio les religions que pretenen ficar-se en la teva vida i condicionar la teva intimitat! Com odio la instrumentalització de la mort i als que com els corbs fan de la mort el seu negoci!
I encara hi ha gent que diu que no hi ha dretes i esquerres, reaccionaris i progressistes.

Isaac Albéniz

L’Ajuntament de Castellar participa en el centenari del naixement d’Isaac Albéniz.
A la capella de Montserrat el pianista Daniel Ligorio ha fet un concert notable amb composicions del compositor de Camprodon, d’Enric Granados i de Manuel de Falla.
Isaac Albéniz és un dels millors músics catalans de tots el temps i probablement el de més prestigi internacional. Per raons que se m’escapen, durant molts anys l’”establishment” cultural “catalanero” l’ha considerat aliè a la nostra cultura, quan la seva gran obra Iberia va ser un esforç d’explicar als seus “compatriotes” catalans la realitat musical peninsular.
Aquesta actitud no ha estat sempre així, desprès de la seva mort al sud de França:
“Les restes d'Albéniz van partir cap a Barcelona, on arribaren en tren el dia 5 de juny a un quart de vuit del vespre a l'estació de França. La seva mort va ser molt sentida i se li tributà una solemne cerimònia de rebuda que es perllongà fins l'endemà. La Banda Municipal de Barcelona tocà la marxa fúnebre d'El capvespre dels déus de Wagner, l'Orfeó Català cantà diversos passatges del Rèquiem de Fauré i la Marxa fúnebre de la sonata núm. 2 de Chopin.
Després dels solemnes funerals, la comitiva recorregué els carrers engalanats amb banderes catalanes a mig pal i va fer una emocionant parada davant del Liceu. Centenars de persones s'uniren al condol. Més tard va ser enterrat al cementiri de Montjuïc.”
Els catalans haurien d’estar orgullosos de què un músic com l’Albéniz formi part de la nostra cultura.

Enrico Rava

Aquesta setmana, i formant part del cicle de presentacions d’ECM a l’Auditori, era el torn d’Enrico Rava un magnífic i veterà trompetista italià.
El concert, de pràcticament dues hores, va ser una versió lliure i amb llargues improvisacions del disc New York Days. A part del virtuosisme d’Enrico Rava, menys melòdic que Paolo Fresu, l’altre gran trompetista italià, em va agradar especialment el pianista, bastant jove i també italià, Stefano Bollani, un nom a seguir.

Comunicació i noves tecnologies

La comunicació ha estat des del començament una preocupació de l’equip de govern. Una societat ben informada és una societat més lliure i més democràtica.
La sortida, ara fa un any, de l’acTUAL va corregir un dèficit endèmic que la iniciativa privada mai ha cobert amb solvència, però l’acTUAL és només un pas.
En les últimes setmanes s’ha fet publica la nova versió del http://www.castellarvalles.cat/, molt més versàtil, flexible i potent i en aquest mateix any tenim la voluntat de posar en marxa un nou web informatiu: la versió virtual de l’acTUAL.
El divendres passat vam fer una reunió amb tècnics de totes les regidories per reflexionar sobre com treure el major rendiment possible a un pressupost de comunicació cada vegada més reduït i que alguns consideren superflu.
A més dels mitjans consolidats, Radio Castellar, l’acTUAL, les noves tecnologies seran claus en la comunicació de l’ajuntament i els ciutadans: sms, facebook, correus electrònics.... han d'anar substituint de forma gradual els sistemes de comunicació tradicionals.
La segmentació i l'especialització informativa també han de contribuir a l'objectiu de millorar l'eficàcia i ser més eficients amb uns mitjans necessàriament reduïts.
Aquest cap de setmana i a nivell de partit també hem tingut unes hores de reflexió i anàlisis sobre les possibilitats de facebook amb la Jèssica Fillol, companya de l’agrupació que dedica al tema una part important de la seva activitat professional. És un privilegi tenir entre els companys gent jove d’aquesta qualificació tècnica i, al mateix temps, d’aquest compromís polític.

Lúcid i pedagògic

Paul Krugman posa de manifest en el seu article d’aquesta setmana que no serà acrític ni complaent amb algunes de les decisions que es vislumbren en l’equip econòmic de l’Obama.
Si un banquer creu que té dret a una part de la riquesa generada per la seva gestió, què s’ha de fer si és responsable de la pèrdua?

Més Darwin

Alguns amics m’han fet arribar el desig de que fem alguna cosa a Castellar relacionat amb l’aniversari de Darwin. També s’ha creat un grup a Facebook amb aquesta intenció. És cert que la ciència també és cultura.
Avui la premsa publica un fragment de les memòries de Darwin escrites l’any 1877!, fa 130 anys, que reflecteixen com resol les contradiccions entre les creences adquirides i les conclusions del coneixement científic.
L’últim paràgraf, avui afortunadament impensable, és, sens dubte, producte de l’època.

Darwin

Els propers dies farà 200 anys del naixement de Darwin, i aquest any, 150 de la publicació de l’Origen de les especies, un dels llibres més importants de la història de la ciència.
Darwin és un model d’ambició i de rigor intel·lectual i les seves teories ens subministren un marc conceptual i explicatiu imprescindible per comprendre el món natural, de manera racional, sense recórrer als mites.
Sorprèn que, després de les reiterades confirmacions de la comunitat científica, encara la “caverna” continuï defensant teories creacionistes i estúpides.
L’article de l’enllaç és una de les múltiples iniciatives que segur es produiran aquest any.