dissabte, 15 de maig del 2010

ni dios, ni patria ni rey


Es difícil encontrar un eslogan que contradiga más mi pensamiento incluso salvando las diferencias geográficas y culturales. No he podido evitar reproducirlo.

Accents




Al començament del segle XX, els religiosos francesos van adaptar el vietnamita a l’alfabet llatí, quan el veus escrit tens la impressió que van tenir algunes dificultats amb els accents.

Transport universal


divendres, 14 de maig del 2010

Puesta de sol



No importa que la puesta de sol te traicione si sale un foco en tu ayuda

Halong



L’hem vist mil vegades en fotos. En directe Halong continua mantenint el mateix aire irreal.
1.500 quilometres quadrats d’aigües tranquil·les i fantasmagòriques roques.

Las nuevas vietnamitas


Estoy seguro que si Huan hubiera encontrado a su vuelta de Cuba, jóvenes bien alimentadas como las de la foto, su incorporación a la vida vietnamita hubiera sido más fácil.

Nus de comunicacions


La primera vegada em va sorprendre, després vaig adonar-me que era un element més del paisatge. Segur que ells et veuen com un imbècil que fa fotos cap el lloc equivocat.
Quan començava a perdre l’interès, vaig pensar en algú de la brigada intentant trobar-ne l'avaria.

Huan, el hombre bueno de Hanoi

Intentar entender un país en 10 dias, visitando los lugares más turísticos, en hoteles de lujo y sin conocer el idioma es una pretensión estúpida.
Te paseas por tu cuenta por las calles (el país es absolutamente seguro), te mueves por lugares públicos, visitas mercados y regateas (también aquí es lo usual) por unos céntimos de dólar en casi cada puerta de cada ciudad o pueblo.
Ves como se la juegan en sus motos ligeras y como rezan en esa mezcla de religión con elementos budistas, confucionista y culto/temor a les muertos. Observas un cierto militarismo comunista en la tumba de Ho chi min y un capitalismos salvaje sin normas comerciales, económicas o urbanísticas especialmente en las dos grandes urbes.
Compruebas el nivel de sofisticación en sus hoteles de lujo, del servicio, imposible en Europa, del personal refinado, amable, de sorprendente elegancia y sutiles formas...
Huan es amable pero no es elegante ni refinado, tiene más de cincuenta años y ha vivido la historia tortuosa y dramática de un país que ha convivido tantos años con la guerra.
Curiosamente considera más enemigos a los chinos que a los americanos, de los que nunca ha entendido que pretendieran impedir la expansión del comunismo chino atacando a Vietnam, que era su mayor enemigo.
Se declara budista y en decenas de horas de conversación, ni una sóla vez le he notado un comentario que pudiera hacer pensar en una mínima inclinación comunista.
Durante 7 años estuvo en Cuba, por lo que su castellano es más que correcto, estudió microbiologia, disfrutó de la vida alegre, de la música, de las costumbres relajadas, de la cerveza y el ron y de la exhuberancia y afectividad de las caribeñas.
Su vuelta al Vietnam fue traumática, el control social, el conservadurismo en las costumbre, el intervencionismo de los padres en la elección matrimonial, el peso de la tradición, la miseria y los cuerpos “planos” de las mujeres de su generación, fruto de años de hambre, le hicieron huir, alistarse como soldado en la frontera con China buscando que lo mataran, pero “cuando uno busca la muerte, las bales no lo encuentran”.
Huan, aunque sea más cosmopolita y tenga contactos asiduos con turistas occidentales, creo que representa las virtudes, los defectos y las contradiciones del Vietnam actual: están contentos de haber superado la miseria, desbordan entusiasmo y ganas de avanzar, a veces demasiado de prisa, y al mismo tiempo son esclavos de las superticiones y de un sistema social rígido, ultraconservador y agobiante.
Tiene el trato natural y amable del mejor anfitrión, no tienen prejuicios en contarte su vida desde el primer minuto, es limpio de mente y sin dobleces y tras su aspecto canijo estoy seguro que se esconde un hombre bueno.

dimecres, 12 de maig del 2010

Xocolata i reglament

La xocolata, si és de bona qualitat, és un producte atractiu i especial, també és cert que un mal tractament del cacau pot convertir-lo en un producte vulgar i sense interès.
De la bona xocolata, els experts i els mestres xocolaters en diuen cobertura.
La cobertura només té cacau (mantega i pasta en la proporció que doni el fruit), sucre normalment de canya, una petita quantitat de lecitina i, ocasionalment, llet en pols.
També admet, en elaboracions sofisticades, espècies, esperits, olis, fruit secs...
El cacau és un producte sofisticat i amb un procés d’elaboració, que inclou fermentació, complex. La qualitat, com en el raïm, ve donada pel fruit, les condicions climàtiques, les característiques de la terra...però curiosament només hi ha tres varietats de fruits: el Forastero, el més abundant, el Criollo, el més aromàtic i fràgil, i el Trinitario procedent de l’encreuament dels anteriors.
La resta és una altra cosa: greixos o pastes d’altres procedències, excés de sucres o de baixa qualitat... tenen la mateixa denominació, però no és el mateix producte.
Quan t’acostumes a la cobertura ja no admets l’excés de dolçor, l'opacitat o la textura terrosa.
És com si algú ens té acostumat a un cert nivell intel·lectual i de cop entra en una deriva reglamentista estúpida sense haver-se llegit el reglament. O confón els interessos petits amb els drets sacrosants de la democràcia o pensa que sempre, per principi, hi ha una voluntat malintencionada i que algú, sota d’un llum, passa les nits intentant trobar fórmules per a perjudicar-te.
La vida és més fàcil, les explicacions més lògiques i les expressions: “escàndols... indignacions ...o les pèrdues de grans coses” s’han de reservar per a causes més nobles.
És millor llençar els productes vulgars i tornar a la cobertura.

Pa amb xocolata
Si, malgrat l’edat, encara t’agrada la xocolata amb pa, hi ha una petita i fantàstica recepta:
Talles unes llesques de pa ben primes.
Les torres una mica al forn.
Poses a sobre, mig quadradet de xocolata (cobertura, si us plau).
Ho poses al forn, fluix, fins que es comenci a fondre.
Poses a sobre una mica de sal maldon i un rajolí d’oli del que més t’agradi.
Lliga bé amb un moscatell natural lleugerament dolç, també amb alguns vins negres amb criança amb fusta, però que conservin els aromes i els sabors a fruits madurs i a espècies.
Un producte humil i tot un luxe.

Vietnam 2010

Des de fa molts anys ACAV ( associació catalana d’agències de viatge ) organitza, en temporada baixa, un fam trip, un viatge de familiarització, a algun lloc del món, normalment a un país turísticament emergent. En l'organització participa l’administració del país de destí, així com els professionals del sector, hotels, restaurants, empreses organitzadores d’esdevinements, de turisme receptiu... L’objectiu és donar als professionals catalans i a la pròpia associació una visió del país visitat i contactes amb els professionals i les administracions locals. La fórmula és tan vella com el propi turisme.
La meva responsabilitat en l’empresa que em paga m’ha portat unes quantes ocasions a acompanyar-los. Passar 8 o 10 dies immers al món turístic, compartint reflexions, converses i, per què no dir-ho, menjars i copes, amb gent a la qual de forma quotidiana veus només ocasionalment, és fonamental de cara a les futures relacions professionals.
També és cert que, per un preu raonable, tens accés a les millors instal·lacions turístiques del país, i als serveis d’acollida i a l'hospitalitat que fa temps que es va perdre al nostre entorn cultural.
A canvi d'alguna presentació i algun “discurset”, més o menys emotiu o professional, d’ambaixadors, viceministres, directors de turisme o exiliats de luxe, emocionats per la relació quotidiana amb compatriotes i al darrere de tot “business i més business”, interessos compartits: per uns, un destí d’un cert nivell per a promocionar i vendre a Catalunya, pels altres, una manera d'incrementar els turistes d’un país amb poca presència (més del setanta per cent del turisme a Vietnam i Cambodja procedeix del mercat asiàtic (Xina, Japó i Corea).
El país sorprèn en tots els sentits i en molts moments té més interès sociològic que monumental. Ha donat el pas definitiu cap al capitalisme salvatge sense normes que només és possible en les dictadures orientals, confiem que no ho destrossin tot en les properes dècades.
També sorprèn que les creences tradicionals, plenes de supersticions, tenen més força que Confuci i que les doctrines marxistes no han afectat ni a l'epidermis de la gent.

Sembla que aquestes activitats quotidianes professionals també han generat polèmiques a Castellar, no em sorprèn: les petites misèries de la gent miserable de sempre, una altra demostració de la seva talla moral i la seva capacitat intel·lectual.
Un ja té assumit que és el dolent, però aquesta barreja de maquiavel·lisme i estupidesa que alguns ens adjudiquen, és un insult a la intel·ligència.