divendres, 28 de novembre del 2008

Sortir de l'armari

He decidit sortir de l’armari (amb forma de confessionari) i cridar-ho als quatre vents:
estic fart de les agressions permanents dels creients que pensen que tenen dret a tot. Dret a matar en nom de déu, dret a negar la llibertat en nom de déu, dret a disposar de la teva vida, de la teva consciència i del teu cos en nom de déu.
Estic fart de bisbes, conferències episcopals, “ayatollahs”, rabins, pastors, papes, predicadors, xamans, bruixots i qualssevol altres professionals de la mentida que sempre s’han aprofitat de la ignorància per abusar de la bona gent.
Surto de l’armari i confesso que sóc ateu, com milions de ciutadans.
A Catalunya els no creients són més que els que van regularment a l’església i mai ens hem proposat imposar el nostre pensament als altres.
A Espanya és especialment insultant la farisaica jerarquia de l’església catòlica, que no deixa, cada dia, de posar de manifest la seva ideologia reaccionària.
De quina llibertat pot parlar el que l’ha negat quan ha tingut el poder i ha passejat al caudillo “bajo palio”.
De quina democràcia pot parlar una organització teocràtica que nega el paper de les dones en la pròpia organització.
Com poden reivindicar a Jesucrist quan neguen la seva doctrina, cada dia, amb la seva actuació.
Per a què serveix una Església?
Quin és el déu verdader: el catòlic, el d’alguna altra secta cristiana, l’ortodox, el musulmà, el jueu, Ra, Júpiter, Sihharta, algun déu grec o d’alguna cultura precolombina.
És cert que històricament té explicació el fenomen religiós, però qui necessita avui a déu i sobretot qui necessita l’església per explicar al món?.
Hi ha alguna altra invenció humana que hagi provocat més guerres i més morts?.
Hem de treballar per una ètica laica que mantingui les creences a l’àmbit privat, l’única capaç de garantir, de veritat, la llibertat.

1 comentari:

Blanca ha dit...

Jo estic farta que els creients (o semi-creients, que n'hi ha molta, de gent que no acaba d'estar d'acord amb les religions "habituals" però que sí que creu en "alguna cosa") et vinguin amb la història que "és impossible no creure en res".

Sí que és possible. Només és qüestió de l'educació que hagis rebut (o d'una no-creença ferma malgrat el que sempre t'hagin dit). I el fet que hi hagi tantíssimes religions diferents al món, amb els problemes que això comporta, només és una prova del fet que Déu (o els déus, vaja) han estat creat pels homes, i no a la inversa.

I qui em torni a venir amb la història que creure en l'evolució és comparable a la religió ja se'n pot anar a pastar fang.