dijous, 28 de juliol del 2011

Nit al Liceu

L’òpera no és el gènere musical que més m’agrada. En una època va ser “l’espectacle total” i va jugar un paper a l’escena, avui compartit i molt superat, per altres gèneres. No sorprèn que, encara avui, en les programacions de les sales més importants, les obres de les èpoques clàssiques continuïn jugant un paper predominant.
Dins del repertori “clàssic”, la deriva cap el discurs filosòfic i la dificultat tècnica no té per mi cap interès. Confesso que, salvant algunes “obertures” i algunes “àries” sóc incapaç d’aguantar una òpera de Wagner i, quasi que, comparteixo la valoració de Woody Allen respecte als sentiments que provoca.
Ahir al Liceu, feien Carmen. No sé quin va ser l’impuls que ens va portar a comprar les entrades fa 10 mesos, probablement que la versió escenogràfica fos la d’en Calixto Beito, estrenada fa més de 10 anys a Peralada.
La decisió del director d’escena de traslladar l’acció als anys 50/60, a un lloc fronterer del sud, no sé a quin costat de l 'estret de Gibraltar, substituir els soldats francesos per legionaris i als bandolers per contrabandistes és un encert, apropa l’acció, incrementa les possibilitats escèniques i t’adones que la història continua sent creïble.
La història és prou coneguda: un “ne me quitte pas” dramàtic, que tenint en compte l’època i la passió dels “bàrbars del sud”, només podia tenir un final.
El millor “la mise en scene” , Calixto Beito és un “crac” i amb quatre cotxes vells i la llum adequada és capaç de crear un espai efectiu. Els cors, i això és freqüent, van estar per sobre dels solistes, si bé Mario Bayo, que interpreta a Micaela, va ser bastant brillant.
No em va convèncer la interpretació de Béatrice Uria Monzón, com a Carmen, massa “pija” , ben posada i escassa de passió. La millor Carmen que he sentit és Teresa Berganza.
La sala funciona, des del 5é pis i en seients centrats, tant la visió com l’audició eren bones.
L'ambient general, ja se sap, la popularització de l’elitisme no deixa de ser una còpia en gris amb un cert aire pretensiós. Sé que hi grans afeccionats que s’ho passen molt bé i que han de fer esforços, fins i tot econòmics, per unes entrades que són cares, però no puc evitar pensar que és un espectacle decadent i caríssim que no funcionaria sense les molt generoses ajudes públiques.
En qualsevol cas fa anys que visc, sense dramatismes, amb aquesta contradicció.