diumenge, 6 de setembre de 2009

Malenconia identitària

Els últims anys he tingut la fortuna de sortir de viatge pel món en unes quantes ocasions. Quan tornes sempre tens la mateixa sensació: que en som, d’afortunats! I quin privilegi que és viure al nostre país!
Aquesta sensació es debilita quan escoltes alguns tertulians i alguns polítics als mitjans de comunicació.
Estem immersos en una crisi econòmica important i molts dels nostres conciutadans travessen moments de dificultat, i tots, en funció de les nostres possibilitats, hauríem de fer el que estés al nostre abast per pal·liar les conseqüències del problema.
Però a Catalunya som diferents, aquí seguim erre que erre amb la identitat. Portem ja quatre anys en els quals l’únic debat és el greuge permanent, primer l’Estatut “salvat” gràcies al senyor Mas i CiU, després el finançament que no els va agradar, perquè no el van fer ells, ara la nostra vida penja d’un fil en funció d’allò que, hipotèticament, decideixi un alt tribunal.
Tan poc segurs estem de nosaltres com per a pensar que Catalunya depèn d’aquestes collonades? Què n’hem fet, de l’orgull de ser català que vaig percebre quan vaig arribar en ple franquisme?
Uns quants veïns decideixen fer un simulacre de referèndum i es converteix en tema de primera plana. Entre un fiscal amb poca feina i els polítics de sempre, inclòs l’inefable i ara convergent Àngel Colom, ho converteixen en l’inici de la conquesta de la sobirania.
La veritat és que no saps si sentir vergonya aliena o pena, però, probablement, afectat pel síndrome post vacances, t’acabes contagiant de la malenconia, que és una manera de sentir-te més soberanista i més català.
Tots ens hem preguntat alguna vegada per què celebrem les derrotes; crec que la resposta és que ens proporciona plaer, ens agrada fustigar-nos i recordar les nostres desgràcies.
Confio que a cap il·lustre patriota se li ocorri proposar com a segona festa nacional el 18 de juliol.