diumenge, 11 de juliol de 2010

Catalunya, estimat país 2


Probablement del dictamen del Tribunal Constitucional, el tema que més animadversió i unanimitat genera, és que ens toquin la llengua, que qüestionin un model que tots tenim la certesa que ha estat un element clau en el procés d’integració i convivència dels últims trenta anys. I encara emprenya més quan has comprovat el menyspreu al dret lingüístic dels catalans per part, especialment, del poder Judicial.
Algú podria pensar, amb raó, que tinc una malvolença especial per aquesta part, la més impermeable, de l’estructura de l’estat.
En la llengua som bel·ligerants, ens atrevim fins i tot amb les “majors” americanes i anem a veure el 3% de cinema en català, però hi ha un fenomen que no acabo d’entendre: després de 30 anys de democràcia i d’autonomia, d’escoles en català, el diari més català, el degà (des de 1881), el de la burgesia il·lustrada, el que es llegeix als consells d’administració, el que aposta de forma descarada per la tornada de CiU al govern, s’edita íntegrament en castellà, pel Grupo Godó, edita LA VANGUARDIA EDICIONES i imprimeix, IMPRESIONES DE CATALUNYA. Ni tan sol han intentat la formula tècnicament viable de la doble edició de “El Periódico”.
Curiosament, alguns il·lustres columnistes con Quim Monzó, Sergi Pàmies, Antoni Puigverd o Toni Soler, patriòtics tantes vegades, tan pulcres en la seva obra literària, no tenen inconvenient a contribuir en aquesta incongruència. I el diari es ven, crec que és el més venut a Catalunya, i no he sentit que ningú convoqui una manifestació a la porta de la redacció o del consell d’administració, i fins i tot el senyor Godó és un home important que gaudeix de prestigi i consideració social.
Si no fos qui sóc, si fos un altre, potser faria un grup de Facebook que és diria “La Vanguardia en català”, però no sé si li importaria a ningú.