diumenge, 11 de juliol de 2010

Catalunya, estimat país

Ahir, milers de catalans van sortir al carrer, probablement alguns milers més dels que s’havien previst. La resta de les circumstàncies sí que van ser les esperades.
La gent està profundament emprenyada i se sent agredida amb l’actitud de l’estructura central de l’estat, aquesta vegada personalitzada en el Tribunal Constitucional.
L’argument pretès de defensar l’estatut no va existir.
El discurs dominant i el més ben organitzat va ser el sobiranista, el d’aquells que no volen ni aquest estatut ni cap.
Estava cantat que un sector manifestaria la seva antipatia pels polítics i, de forma específica, pel president Montilla, “il·legítim” per diverses i no sempre dignes raons i sensibilitats.
També ho estava que algun partit intentaria fer campanya i rendibilitzar una manifestació que havia de ser unitària i plural.
El que havia de ser un procés d’ampliació i consolidació de l’autogovern s’ha convertit en set anys de desgast, desafecció i cansament, amb un final patètic, indignant i no fàcil de reconduir.
És difícil trobar a la història un tàndem com el que formen el PP i el Tribunal Constitucional, que hagi perjudicat tant a la seva nació. Quina raó que tenia qui deia que “hi ha més separadors que separatistes”. Acabaran aconseguint que tots ens fem sobiranistes.
El discurs dominant diu que a partir de demà tot serà diferent, que hi haurà un abans i un després de la manifestació. Ja veurem si això evita un govern amb un recolzament directe o indirecte del PP.
I és que som així, en aquest meravellós i estimat país.