Difícil 2010

Comença un nou any, l’últim del mandat. En uns quants mesos, els ciutadans hauran de valorar si l’actual equip de govern i els grups de l’oposició han actuat d’acord amb les expectatives dipositades en ells.

2010 no ha estat un any fàcil pels ciutadans, tampoc pels ajuntaments. La crisi econòmica ha reduït totes les fonts de finançament i ens ha obligat a una forta contenció de la despesa. Només una decidida voluntat política ha permès mantenir, i fins i tot incrementar, les polítiques socials.

En situacions com l’actual queda palesa, més que mai, la ineficàcia d’un sistema de finançament dels municipis postergat de forma continuada i incapaç de donar resposta al permanent increment de competències assumides “de facto” amb la voluntat de donar resposta a una realitat local cada vegada més complexa.Les subvencions i ajudes prèvies als anys més crítics i els fons de l’Estat de foment de l’ocupació, ens han permès acabar amb una certa dignitat les grans inversions de la plaça Major, fer un important esforç de millora en equipaments municipals educatius, esportius i culturals... i també millorar alguns carrers i places de la nostra vila. Política inversora que no podrà tenir continuïtat sense una millora de la situació econòmica.

L’etapa que comença ens exigirà, més que mai, grans dosis de rigor, capacitat i experiència, combinades amb il·lusió i voluntat de servei. En moments de dificultat els ciutadans han de sentir l’administració propera, preocupada pels seus problemes reals i gestionada de forma honrada i eficient.

Essència de Charly

"Al fútbol se juega de pie

Yo me cansé de oír eso de sudar la camiseta, pelear... "Hay que morir por la camiseta", nos decían. Y yo pensaba 'oiga, yo lo que quiero es jugar y pasármelo bien, ¡no me quiero morir que tengo 20 años, hombre!'. 'Hay que manchar la camiseta', decían. ¡Uns collons! Al fútbol se juega de pie, cuanto menos te ensucies mejor, señal de que has podido jugar más y te has podido pasar la pelota. En el fondo, de lo que más orgulloso estoy es de que se haya convertido en realidad lo que pensé toda mi vida: que jugando bien al fútbol también se gana, que no es necesario ni morder, ni morir, ni chorradas.

(d’una entrevista a El País)

Fumar

Ja fa molts anys que vaig deixar de fumar, tants que ja no soc ni ex fumador.
Fumar és el vici més estúpid dels que he tingut i en el que és més desproporcionat el perjudici que genera amb el plaer o benestar que proporciona.
Fumar acaba servint, la major part de les vagades, per treure la necessitat de fumar, sense cap plaer addicional.
Jo no soc partidari de les prohibicions taxatives, entre altres raons per que mai han funcionat i en la majoria dels casos han servit per alimentar màfies i tràfics il·legals, la gent que faci el que vulgui amb la seva vida, però amb la seva, el que no te dret és a obligar a fumar als altres.
La nova llei ve a corregir els error i indefinicions de l’anterior, però no deixa de ser una manera de pal·liar uns efectes que s’haurien de combatre en les seves arrels.
Perquè se incorporen a la pràctica tants adolescents? Perquè s’identifica fumar amb ser adult? Perquè té prestigi social? Perquè es deixa a les tabaqueres introduir additius per incrementar la dependència? Perquè no és considera una malaltia, com l’alcoholisme o la dependència als estupefaents?
Totes les societats al llarg de l’historia han fet servir productes estimulants o desinhibidors socials que en dosis inadequades generen prejudicis, pocs, com el tabac, és converteixen també en un hàbit compartit pels que no el volen.

2011

El futur és una pàgina que s’escriu cada dia i l’horitzó és net
Feliç 2011

Es lo que hay

Només és una foto, però és significativa. O el senyor Mas no ha trobat dones preparades en el seu entorn o la igualtat no forma part de les seves prioritats. De moment 9 a 3. I ara no té l’excusa de la coalició.

Dues de les tres, progres elles, prometen el càrrecs amb l'ajuda de déu.

Obsessions

Cadascú està legitimitat per mantenir les seves obsessions. L’Altraveu té les seves que no crec que canviïn amb el nou any.
En el frontispici del seu pensament està can Bages i en la seva versió reduccionista l' impacte en la b-124.
Ahir el Sr. Martí Llobet ens va demanar en el ple, citant-m’hi, una rectificació, basant-se en el “nostre” pla de Mobilitat.
Com sap el Sr. Llobet l’estudi l’ha fet una empresa privada contractada per la Diputació, crec que és un document útil tant per l’Altraveu com per l’equip de govern.
Fa una setmana el blog de l’Altraveu publicava el següent text:

18.000 cotxes més a la carretera
L’Altraveu, assessorat per un tècnic en mobilitat, va fer la previsió que el nou polígon de Can Bages generaria com a mínim uns 15.000 viatges més que s’han d’afegir als 31.000 de trànsit actual.

Srs. de l’Altraveu un consell: canvieu de tècnic.
És cert que fa molts mesos vaig escriure que aquesta afirmació era falsa i avui dic el mateix. Abans creia que ho feien amb mala fe, ara la meva tendència és a creure que no saben llegir.
Reduir el contingut d’un informe de més de 200 pàgines a un petit quadre sense veure el context, demostra a part de mandra, poc rigor.
¿No els ha sorprès l’aparent contradicció amb el quadre de la pàgina 196 de la memòria, en la que els redactors afirmen que l’impacte total sobre la mobilitat dels polígons previstos (llegir Can Bages) més els habitatges que preveu el PGOU (també els ARE) en una perspectiva de 6 anys, no superarà el 10% de la mobilitat actual?
Amb independència de la fiabilitat de les metodologies utilitzades, sempre discutibles i que contemplen escenaris maximalistes, el que és cert, és que el Pla de Mobilitat no parla, en lloc, de l’impacte de can Bages en la B-124, parla de la mobilitat general (també la interna) que podria generar el nou polígon.
No sé si són les seves obsessions o altres explicacions de psicologia col.lectiva, les que indueixen a l’error, avui, no sé si per la proximitat del nou any, no vull pensar en la mala fe.

Conservar

És cert que l’esquerra fa molt anys que té dificultats per contrarestar, de forma eficaç, el discurs dominant neoliberal. La identificació, després del fracàs del comunisme, d'ineficiència amb administració pública, ha debilitat en la memòria col·lectiva l'enorme transcendència que ha tingut i té, especialment per Europa, l’estat del benestar.
Té raó Tony Judt, quan preconitza que un paper fonamental de la nova socialdemocràcia és la defensa de l’enorme cúmul de privilegis socials que ha costat moltes dècades en construir i ara és pretén desmuntar.
Aquest “conservar” no contradiu el pensament original, com deia Orwell “allò que atrau els homes normals cap el socialisme i els disposa a arriscar-hi la pell, la mística del socialisme és la idea d’igualtat”
Les desigualtats no són no més immorals “per se” si no que també generen inestabilitat i divisions que porten a la confrontació i moltes vegades a resultats antidemocràtics.
El projecte socialdemòcrata és encara vigent, els socialdemòcrates com diu Judt, “acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s’exageren. Hauríem d’excusar-nos una mica menys pels errors del passat i a parlar amb més fermesa dels èxits”
Al marge de discursos inconsistents i/o oportunistes, no més la socialdemocràcia pot ser l’eix vertebrador de les polítiques d’esquerres enfront de la radicalitat neoliberal

Pensament col.lectiu

Sabem que sovint passa, fins i tot que alguns ho consideren un procés ineludible.
Que d’alguna manera tots contribuïm per acció o deixament; per mandra o per falta d’interès, per comoditat o per excés d’interès. Tot és vàlid si serveix per amagar una realitat que ens convé.
En tot procés hi ha punts de conjuntura o de fugida en el que els projectes comencen a deixar de ser col·lectius i compartits i és converteixen en individuals i, faltaria més, molt sacrificats.
No sé si és la inconsciència o l’envaniment, si sé que és així com s’escriu el principi d’un final.

Adio kerida

La perversió del sistema i els interessos econòmics han convertit a la majoria de les TVs en un producte infame. Alguns dels que en el seu dia defensàvem la pluralitat de cadenes no esperàvem aquesta uniformitat en la mediocritat. I el cas és, que es fan productes audiovisuals d’altíssim qualitat que es visionen en cadenes minoritàries o de pagament. La potent funció educadora i creativa dels audiovisuals acaba beneficiant als privilegiats econòmics o intel.lectuals i es converteixen en una barrera més en el procés d’integració social.
En un post anterior, feia referencia a una versió televisiva de la Traviatta de Verdi.
No soc un expert en Verdi, però l’ària “addio del passato” en la que la veu dúctil, versàtil i atlètica (ja sé que no és un concepte habitual) de l’Anna Netrebko fa una autèntica exhibició, la coneixia en versions més populars.
L’any passat, buscant músiques mediterrànies va arribar a les meves mans un disc de Yasmin Levy en la que feia una versió de “Adio kerida”, una antiga cançó sefardita que Verdi va incorporar a la Traviatta fa més de 150 anys.
Sento enyorança de quan la Mediterrània era una cultura comuna.

Èxtasis

Fa molts mesos que el barcelonisme viu en estat d’èxtasis, que s’han acabat els qualificatius.
La cultura en la que vivim immersos i la natura, ens ensenyen que la perfecció és efímera.
I comencem a viure el doble sentiment d'entregar-nos al plaer como a una droga que genera addició i començar a pensar en les conseqüències del despertar.
Passi el que passi aquest estat d’eufòria permanent ens quedarà per sempre.