dissabte, 3 de maig de 2008

Identitats

Catalunya és cada vegada un país culturalment més complex.
A les últimes setmanes han coincidit algunes de les manifestacions populars més massives que es donen cada any a Catalunya: la diada de San Jordi, des de fa molts anys plenament consolidada i universal, és la festa més compartida per tots els que viuen al nostre país. L’altra es la “Feria de Abril”, originàriament una excusa de trobada de molts catalans d’origen andalús i ara una amalgama de procedències múltiples, inclosos “guiris” i immigrants més recents, això sí, unificats pel ritme “cansino” i reiteratiu de les sevillanes i l’olor a fregit.
La setmana passada vaig passar una estona per una romeria que es fa a la nostra comarca, al municipi de Rubí, en què participen alguns castellarencs, procedents de l’entorn del monestir de la “Virgen de la Cabeza” a Jaén.
A part de compartir taula i conversa amb la família Lomas, vaig comprovar com aquest tipus d’activitats cultural- religioses, com la majoria de les manifestacions religioses procedents del sud de la península, tenen bastants components pagans. També, que si bé van néixer com manifestació d’enyorança de la terra deixada, ara tenen entitat pròpia, independent del referent del país d’origen.
Gent gran nascuda al sud, gent més jove i nens nascuts i escolaritzats a Catalunya que contesten en català a l’andalús dels avis, units no sé si per una creença o pel plaer de repetir un ritual anual.
Aviat aquest tipus de manifestacions per part de sud-americans, magrebins o paquistanesos seran normals, freqüents i compartides. La Catalunya del futur serà encara més mestissa i plural i això s’ha de veure com un signe de normalitat.
També entenc les preocupacions i reticències dels defensors de la cultura catalana d’origen, o millor de la que fa més anys que està instal·lada al nostre país.
La cultura dominant en cada moment és fruit d’un procés: la sardana que per molts és la “quintaessència” de la catalanitat, en el seu format actual, té poc més d’un centenar d’anys i la seva popularitat durant molts anys va anar en detriment de les músiques i danses més antigues (més catalanes?) que es ballaven al conjunt del país.
El tió, tradició molt estesa al món rural, malgrat l’esforç de recuperar-la de moltes escoles, té una complicada supervivència davant de tradicions importades com el “papa noel”.
Per altra part la rumba catalana o les havaneres formen ja part del folklore tradicional català.
Crec que una part de la catalanitat cultural està massa condicionada per la Renaixença de finals del 19 i començaments del 20, que tan fonamental va ser desprès com element de resistència davant la dictadura.
Ara que el nostre país viu en normalitat democràtica, ha d’anar cap una altra renaixença que abandoni el victimisme, que recuperi elements tradicionals i al mateix temps incorpori elements culturals dels nous catalans amb un esperit obert i integrador, atractiu, modern i competitiu. Una cultura capaç de fer-se un lloc al món.