dimecres, 21 de maig de 2008

Sensibilitats

Certament hi ha maneres diferents de viure i de sentir un país, un poble, una comunitat o un grup de referència. Hi ha tendències a posar l’èmfasi en les diferències: el que tenim de singular ens fa diferents i la diferència ens fa importants, perquè, evidentment, som millors que els altres.
Hi ha alguns que, dotats d’una sensibilitat especial i un termòmetre que ha substituït el mercuri per sang de Guifré el Pilós, són capaços de catalogar mentalitats més o menys catalanes en funció de la sensibilitat – afiliació en relació al neocarlisme o qualsevol altra collonada intel·lectual de volada curta.
També és conegut que en èpoques de crisi la gent té tendència a recórrer a les essències, religioses, si ets religiós, o identitàries: el teu poble pot passar en pocs mesos de ser un lloc idíl·lic i meravellós, a un altre, en què és difícil viure en la teva llengua i a on perillen les nostres essències pàtries.
No sé si per una tendència al desarrelament, pròpia d’una infància, adolescència i joventut bastant nòmada, vaig arribar, molt aviat, a la profunda convicció que la “veritat” està en l’internacionalisme llibertari com doctrina, (ni deu, ni pàtria, ni rei) que em provoca aversió a les fronteres, a les pàtries sagrades, als sentiments de possessió, als himnes marcials i als màrtirs embolicats en la sagrada bandera.
Per mi és incomprensible que la gent es mati per diferències religioses o ètniques (?), (com desanima el que està passant a Sudàfrica!), per un tall de roba o per un hipotètic origen que sempre té més de mític que d’històric. També és per a mi incomprensible que algú pugui dir que aquest país o aquest poble és meu o és nostre, que ja som prous i no volem que vingui ningú més.
Crec que l’única aposta de futur és el mestissatge.






M’encanten les apostes musicals en què un saxofonista noruec connecta amb un llaüt tunesí i un clarinet turc, i sona com si tota la vida haguessin tocat junts, o com un trompeta nordamericà un multi instrumentista anglès amb fortes influències índies i un percussionista brasiler són capaços de portar-nos a l’èxtasi.
Això no em farà renunciar a Bach, fins a col·leccionar versions de les suites per violoncel, ni a l’Eric Satie , l’Albéniz o a Mompou.
La versió que més m’agrada de l’Imagine de John Lenon és un "solo" extremadament lent de Rubalcaba, un pianista cubà.
Per què aquesta harmonia que es produeix en el camp musical no ha de ser també la nostra aspiració en el terreny polític i social? Per què no posem l’èmfasi en remarcar el que tenim en comú més que en les insignificants diferències?
Ja vindrà algú que marcarà les fites i aixecarà les fronteres.