diumenge, 25 de maig de 2008

Gairebé un any

El 27 de Maig farà un any de les eleccions municipals i el 16 de Juny del ple d’investidura en què es va constituir la majoria de govern.
Han estat mesos molt intensos, amb una activitat moltes vegades frenètica, d’un equip amb poca experiència en administració local (els 4 anys d’oposició d’alguns regidors només dona una visió superficial), però amb coneixements i experiències de gestió que ha estat de gran utilitat.
Pràcticament tots els temes han estat abordat i molts, intensament discutits, tant de gestió com d’organització, d’urbanisme, de comunicació, de participació o de política social. Avui el nostre projecte és encara més sòlid, més complet, més reflexionat.
L’organigrama ja marcava una tendència de racionalització i de potenciació de les polítiques socials.
Però no vull fer avui una anàlisi sistemàtica de les accions d’aquest any, sinó més aviat unes pinzellades que són per mi molt significatives.
La primera té a veure amb la distribució física del personal. La gent que em coneix sap que tinc una certa obsessió per l’organització: Les organitzacions, les empreses, les institucions i les persones queden retratades per la forma en què estan organitzades.
Unes quantes coses cridaven especialment l’atenció en la primera “tourné” per les dependències municipals: serveis socials viuen en una situació d’indignitat (en vies de solució) mostra inequívoca de la importància que es donava a aquestes polítiques.
El departament de Recursos Humans, al qual els treballadors arriben amb problemes personals, estava apilat en un passadís sense la més mínima intimitat.
El despatx que compartien la regidora de territori i el regidor de medi ambient s’assemblava més a un “guardamobles” que a un despatx.
Els signes de personalització de cada taula, de cada racó, recordaven l’habitació dels adolescents.
Algú pensarà que aquestes coses no són importants, però són la mostra clara d’una administració local de poble que ha anat creixent de forma desordenada i sense criteri i que encara no ha arribat al nivell de professionalització i entitat que una població de les dimensions de Castellar necessita.
Clamoroses eren les deficiències del departament econòmic, al que tan poc esforç dedicava el regidor, i la falta de rigor en el control econòmic i pressupostari: la centralització de les compres és de manual de primer curs.

Capítol apart mereix la plaça Major: la situació que vam trobar era de bloqueig total, a punt del col·lapse. Ningú sabia a què estava jugant: no hi havia direcció política, els serveis tècnics municipals estaven superats per la realitat, la relació entre la direcció d’obres i les empreses, i entre les empreses de la UTE entre sí, era una guerra de guerrilles on els greuges, els retrets i el mal “rotllo” era més important que la feina.
A més a més, el finançament de les obres en marxa, desprès del fracàs de les vendes de les parcel·les de Can Bages, era molt més que dubtós.
Poca gent sap la quantitat d’hores, de gestions, de mà esquerra, de pressions, de “bronques” i de mala llet, que hem necessitat per redreçar un projecte que estava molt per sobre de la capacitat de gestió de l’anterior equip de govern.

Especialment satisfet estic del tema de comunicació: la nostra voluntat des de fa anys era potenciar els mitjans de comunicació públics. Quan desprès de vàries rondes de converses va quedar clar la falta de voluntat dels responsables de la Forja de participar en el projecte, vam decidir tirar endavant el que avui és l’acTUAL, setmanari que ha d’anar evolucionant, però que desprès de 14 números ja és una realitat consolidada. Aquesta nova situació i el procés de professionalització de l’administració ens ha portat a una reorganització del departament de comunicació, separant clarament la comunicació institucional de la gestió dels mitjans de comunicació públics (avui la ràdio i l’acTUAL i demà, ja ho veurem).

Estan a punt els projectes que marcaran aquest mandat: l’Auditori, l’Edifici pantalla, usos alternatius del Mercat Vell, una nova ubicació dels serveis socials, una de les escoles bressol i una trentena de projectes petits.

Sense voler ser exhaustiu també s’han desbloquejat o estan apunt de fer-ho, situacions heretades d’un considerable nivell de complexitat com Can Bages, la restauració de la Pedrera, el Mapa Escolar, l’Espai Tolrà, les ARES (habitatge protegit i un important paquet d’equipaments) i depenent d’altres administracions la sisena i la setena escola, el tercer institut, el desdoblament de la carretera, el pàrquing de camions, la prolongació del tren.......

Déu n’hi do, i encara no ha passat ni un any.