Monoteismes

Al contrari del què es creu, les religions monoteistes són bastant recents i tenen totes unes arrels comunes. Per tant és incorrecte identificar monoteisme i religió.
La religió, tal com deia Nietzsche, i va reflectir el disc Aqualung, al 71, dels mítics Jethro Tull, és un invent humà: ... “Al principi l’home va crear a déu, i li va donar poder sobre totes les coses”.
La religió neix de la necessitat de donar explicació a fenòmens naturals, entre ells, i especialment, la mort. Cada fenomen en cada cultura tenia un déu i tots els deus convivien i competien d’una forma més o menys natural.
El monoteisme, si els estudiosos del tema tenen raó, neix fa uns quatre mil anys a l’antic Egipte. Un grup petit i sectari, va ser el primer en creure en un sol déu, això va provocar l’enfrontament amb la corrent oficial i la marxa d’aquest grup d’Egipte cap l’actual Palestina.
És el primer enfrontament documentat per raons religioses.
La Bíblia, explica una versió heroica, i escombrant cap a casa, del fet, i fa de Moisès, el líder, real o inventat, del grup, un personatge digne de Hollywood.
Durant dos mil anys, el judaisme va ser l’única religió monoteista, raó que segur va contribuir a fer-los sentir el poble elegit. Les altres religions: els cristianismes i els islamismes procedeixen de les mateixes arrels, en un fenomen semblant a l’evolució de les llengües romances, que originàriament era la mateixa llengua, fins que van adquirir elements propis suficients per considerar-se diferents.
Els monoteismes són més agressius i dogmàtics que les religions paganes, aquestes defensaven que el seus deus eren els millors, el monoteista nega a l’altre, ja que només el seu és l’únic déu, i els altres són falsos.
No es poden negar certes virtuts a les religions monoteistes, ja que van formular els primers codis ètics i de comportament. Malgrat que no es complís, el “no mataràs” és un avanç fonamental en la història humana, però també, els seguidors d’aquestes religions i en el seu nom, han provocat, i provoquen, més guerres i morts que qualssevol altres activitats humanes.
La religió cristiana i la seva derivació catòlica va ser, de veritat, monoteista molt poc temps, el temps que va tardar en convertir-se en religió oficial, en religió de l’imperi.
A partir dels segles III i IV, en la seva expansió universal, es va anar adaptant a les religions paganes locals.
Si analitzen la situació actual, el déu original, el pare, s’ha quedat sense paper, el fill, en la creu, té molt mes protagonisme. La majoria de la gent identifica a déu amb Jesucrist.
Hi ha molts creients que ho són, per sobre de tot, de la verge, en qualssevol de les seves infinites versions. Al sud de la península, la relació amb les verges té poques diferències amb les que es tenia amb Venus o Afrodita a l’antiguitat.
El cel s’ha emplenat de sants, semi-sants i beats, de diferents categories, que fan que cada vegada se sembli més a l’Olimp clàssic.
En fi, que el catolicisme torna a ser una religió pagana, que es dedica més a intervenir en temes polítics i socials, “terrenals”, que en els místics i realment religiosos.
I a on vull anar amb tot això, doncs a intentar posar les religions en el seu lloc: han jugat un paper històric i han complert les seves funcions, però son creences, i les creences formen part de l’univers particular.
Tothom té dret a practicar les seves creences i el seus ritus, però ningú té dret a imposar-los als altres.
Els espais i les activitats públiques ha de funcionar amb criteris laics, i no és excusa representar a una teòrica, i sempre discutible, majoria d’una societat.
L’administració, la “res publica”, ha d’estar, sempre, al marge de les religions.
Un altre dia parlarem de la perversió religiosa que és la intermediació eclesiàstica.