dissabte, 24 de gener de 2009

Sudàfrica

Abdullah Ibrahim és un vell pianista sud-africà que torna a estar d’actualitat.
Abans es deia Adolphe J. Brand i, com molts artistes i esportistes negres, als anys seixanta i setanta es va fer musulmà, probablement perquè van pensar que el cristianisme és una religió de blancs i perquè, i d’això es parla poc, els musulmans no són racistes.
Malgrat marxar aviat del seu país, coses de “l’apartheid”, el seu jazz té un marcat accent africà.
Vaig tenir la fortuna, fa uns deu anys, en un viatge de professionals de turisme, de passar uns dies a l’interior de Sudàfrica.
Johannesburg era una ciutat dura, amb un centre desert fora dels horaris administratius, els blancs vivien a l’exterior, en colònies fortificades i Soweto un immens barri domesticat, amb rutes turístiques i amb absoluta sensació de llibertat.
El sopar a la sabana o el mini safari fotogràfic estaven més a prop del parc temàtic que de la naturalesa. Sun City era una versió provinciana de Las Vegas, en què sorprenia la gran quantitat d’hindús, però per sobre de tot s’imposava la naturalesa potent i autèntica, les immenses sabanes amb centenars d’especies d’acàcies d’impresionants espines, la llum era intensa i transparent i el somriure dels negres (tots els treballadors dels hotels eren negres) franca i autèntica com les dels nens petits.
La música i especialment el ritme son capítol apart. Intentar ballar al seu costat és sentir-se paralític. Abans del viatge (encara no s’havien posat de moda Malí, Guinea o Senegal) jo només coneixia a la gran Míriam Makeba. Després he descobert tot un continent musical.
Avui, Abdullah Ibrahim m’ha tornat a aquell viatge iniciàtic i a un món meravellós que només és notícia quan es produeixen desgràcies.