dissabte, 18 de desembre de 2010

Rituals


Acabo de veure (i escoltar) en el canal Xtra una magnífica versió de la Traviatta, interpretada per Anna Netrebko i Rolando Villazón.
Salvant la sempre discutible ambientació en l’actualitat, no més justificable per l’estètica, d’una obra escrita fa 150 anys en la que la protagonista mor de tuberculosi, la interpretació és brillant i l’escenografia eficaç (la gravació es va fer a Salzburg al 2005).
Probablement pels afeccionats molt introduïts la Nebrebko deu ser una intèrpret molt coneguda, per mi he estat un gran descobriment. Una veu prodigiosa acompanyada d’un físic que fa creïble que desperti passions i fins i tot que es pugui morir de tuberculosi.
He llegit en algun lloc que en la seva estrena la Traviatta va fracassar per què la cantant tenia un físic poc compatible amb la tisi, i és que malgrat el pes de la música i la qualitat de la veu, l’òpera no deixa de ser un espectacle visual.
El que no canvia és el ritual final, la presentació dels intèrprets al públic per rebre els aplaudiments. Res està tan perfectament estructurat com el final d’una operà que ha agradat al públic, fins i tot t’entren ganes, emocionat, d’apuntar-te al ritual.