Banderes

La Rosa, lectora temporal del Punt, em fa arribar un article de plena actualitat publicat pel Manel Cuyàs.

Bandera nova.

Un dia d'aquests crearé un bandera catalana nova, que serà la més catalana i independentista de totes les banderes catalanes que s'han fet, es fan, es desfan i s'aixequen per damunt dels nostres cors.

Estic rumiant quin distintiu posar sobre les quatre barres bàsiques. Si una rodona, si un quadrat, si una figura zoomorfa, si una d'antropomorfa, si una lluna, un sol o unes borles de domàs. Potser agafaré unes tisores i li faré un serrell. Una bandera amb serrell causaria sensació en el concert dels països sense Estat i fins i tot dels que tenen Estat.
Perquè la meva bandera triomfi confio en la col·laboració d'alguns diaris digitals i blocs freaks i, sobretot, en la de les forces polítiques catalanes. Sempre hi haurà aquell partit d'oposició municipal o governamental que per comprometre l'alcalde o el president de sang nacionalista poc calenta l'obligui a votar a favor de la meva independentista bandera. O al contrari: sempre trobarem aquell alcalde o aquell president nacionalista que penjarà la meva bandera al balcó o l'enfilarà al pal per deixar en evidència l'oposició, la qual indefectiblement protestarà. Els partidaris de la meva bandera acusarem de ser uns botiflers els partidaris de la convencional, la de les quatre barres dissenyades per Guifré el Pelós imitant Tàpies. S'ha d'estar en un núvol i cadira per defensar una bandera tan insípida. Els defensors de l'estelada blava i els de l'estelada groga seran als nostres ulls uns tous i uns nenes.
De totes maneres, no tinc pas pressa. Si la meva bandera no es fa famosa avui, ja ho serà d'aquí cent anys, si abans no en surt una altra que la neutralitzi. Jo calculo que d'aquí cent anys encara farem crides a favor de la imprescindible unitat dels partits catalanistes i nacionalistes entorn d'uns mateixos objectius i sota una mateixa bandera. La meva, naturalment.

La guerra de banderes era abans entre l'espanyola i la catalana. Ara la guerra és civil, i en les guerres civils es va a tot o res.
Potser li faré uns tirabuixons. No, callin: la permanent.

Dinamitzar el centre

Els socialistes hem defensat sempre la dinamització del centre de Castellar. El nostre model passa per generar activitat pública i privada i posar els mitjans per la seva regeneració comercial i urbanística.
És evident que el nou mercat és un element dinamitzador i també ho serà l’activitat de l’Auditori i els usos que tenim previstos per l’edifici pantalla i el mercat vell. Però l’activitat que de veritat dinamitza un espai urbà és el comerç de proximitat.
Després de potenciar duran anys un comerç de perifèria, especialment mitjanes superfícies, nosaltres proposem tornar al centre, fer del centre una àrea comercial a on es puguin trobar tots els productes i que faci innecessari desplaçar-hi per aquesta activitat a ciutats veïnes.
Aquesta ambició exigeix idees clares, apostes decidides i continuïtat en les polítiques. L’objectiu no s’assolirà en dos anys, però hem de posar els mitjans perquè sigui possible a mig termini.
En realitat no proposem res que no s’hagi experimentat, amb èxit, en multitud de poblacions del nostre país:
S’han de crear espais atractius i recuperar-los pels vianants, aquesta és la raó de treure la circulació dels carrers Montcada i Sala Boadella.
Ha de ser fàcil trobar aparcament el temps que dura la compra. Generar mobilitat és la funció arreu del mon de les zones blaves, que a Castellar seran lliures de pagament 17 i ½ hores al dia. I seran gratuïtes si no superes els 30 minuts d’aparcament.
També tenen les zones blaves una certa funció dissuasoria. Castellar té encara unes dimensions que faciliten poder recorre els seus carrers caminant, carrers que hem de recuperar pels vianants.
Aquesta política no significa tancar els ulls a la realitat de la creixent motorització: la normativa obliga a crear un nombre important de places de pàrquing en els nous edificis d’habitatges.
En els últims mesos l’ajuntament ha creat, a una distancia relativament curta del centre, un nombre important de places gratuïtes d’aparcament i tenim previst continuar amb accions similars de forma immediata.
L’aposta, que pensaven compartida per la resta dels grups polítics, és clara, fer un centre actiu, dinàmic, atractiu pels ciutadans i amb un comerç competitiu i eficient.

11 de setembre

Jo no sóc massa de pàtries però el meu país és Catalunya.
Encara sóc menys de banderes, però assumeixo com a pròpia la que van defensar Macià, Companys i la que va aprovar el poble de Catalunya als estatuts del 1932, de 1979 i del 2006.
Si una bandera té un sentit és la de representar la unitat d’un poble.
Malament va un país si es qüestiona permanentment la seva identitat i els seus símbols.
A mi em semblen legítimes totes les postures, però, no és molt trist que els actes de reafirmació es facin marcant les diferències?
No és absurd recorre a una altra bandera, més o menys fictícia, perquè l'oficial té el consens general?
Respectem la senyera i convoquem al poble a la unitat en defensa de les nostres justes reivindicacions.

Duas Voces

Egberto Gismonti i Naná Vasconcelos son dos meravellosos músics brasilers que representen dues tradicions i concepcions musicals radicalment diferents.
El primer és de cultura urbana, de Rio, i de formació clàssica, el segon procedeix de les musiques populars d’arrels africanes.
El primer toca el piano i una guitarra que ha anat evolucionant fins les deu cordes, el segon és el percussionista total i gran virtuós del berimbau un instrument format per una vara corbada un cable d’acer que es treia d’un neumàtic i una carabassa que feia de caixa de ressonància.
Fa uns lustres van gravar el disc Duas Voces, dues cultures musicals, dues concepcions, dos Brasils, diferents i meravellosament acoblades, demostrant, altra vegada, que la música no entén de barreres.
En Naná el vaig escoltar per primera vegada en els mítics CODONA, una trilogia gravats en col·laboració amb el Collin Walcott i el Don Cherry, un d’aquests discos que mai s’oblida.
La presencia d’en Naná garanteix per si sol la qualitat d’un disc.

Jaume Massot

En Jaume, el pare, l’avi, era per sobre de tot un home bo.
Un bon home amb una gran facilitat per fer amics.
A mida que es feia gran es va tornar més afable, més tendre, més afectiu, més reconciliat amb la vida i el món.
Qualssevol que el tractava tenia la certesa de què era un home feliç.
En Jaume ha marxat fent el que més li agradava: treballar la terra.
Havia nascut pagès i mai s’havia plantejat fer altra feina.
Era un pagès vocacional, convençut i content de ser-ho i ha mort fent de pagès amb les mans brutes de terra.
La gent com el Jaume no més marxen a mitges (són molts anys formant part del paisatge), i a poc a poc, tal com es veia obligat a caminar.
Ell seguirà a l'hort regant les flors o preparant les tomates per penjar i seguirà a l’olivar platejat i ventat per la tramuntana, presumint de com de net i arreglat està, del rendiment de les olives i del gust de l’oli, cada any millor.
Avui es tanca el cercle. Era un home de la terra que estimava i vivia en harmonia amb la terra.
Poques persones són capaços de viure una vida llarga, com la seva, amb tanta coherència.

Ser militante

Ser militante de izquierdas es algo más que afiliarse a un partido político. En esto tengo que reconocer que soy de la vieja escuela, de la generación de los bisabuelos.
Para mí la lealtad, la solidaridad de grupo, la disciplina voluntaria, el debate intenso y la aceptación de la decisión mayoritaria, son consustanciales a formar parte de un colectivo político democrático.
Después de algunos años de actividad opositora sin afiliación, decidí incorporarme a un grupo, en aquella época pequeño y profundamente ideologizado.
La formación y la acción eran inseparables. Marx, Proudhon, Bakunin, Rosa Luxembourg, la Sagrada Familia, el Manifiesto Comunista, el Capital y, para los obsesos, hasta los Grundrisses, formaban parte de nuestra realidad cotidiana.
Pablo Iglesias, Besteiro, Largo Caballero, Indalecio Prieto, Tomas Meabe, eran como de la familia.
El grupo era una mezcla interesante de utopía y realismo. Gente de inmensa categoría personal y de larga militancia de los que tuve el privilegio de ser amigo:
Un ingeniero sabio, ex-comunista, cuarenta años mayor que yo, que se hizo socialista en la Unión Soviética durante la guerra mundial, con la consiguiente represalia.
Un profesor de literatura y poeta, el mejor de todos mis profesores, capaz de generar entusiasmo hasta con un poema de Juan Ramón.
Un obrero cultivado, inteligente y autodidacta, formador de vocación.
Un viejo anarquista convertido al socialismo democrático sin perder su visceral anticomunismo.
Un entusiasta activista herido de bala en las huelgas de Olivetti.
Un grupo de obreros con más corazon que cabeza y otro de veintañeros con sueños de revolución.
La decisión de militar fue fruto de la reflexión y del estudio, en una época en la que el proceso de aceptació duraba meses.
Siempre he militado en el socialismo democrático, en el que no valen los atajos. Ser más de izquierdas, ser más radical, es ser más democratico. Siempre he estado en contra del centralismo democrático que justifican la cooptación y la decisión en tu nombre. Siempre he estado más cerca del anarquismo o del POUM que del comunismo leninista-estalinista.
Hoy es otra época y a muchos le sonarán como batallitas del abuelo, pero, en esencia, militar, no es demasiado diferente: lealtad, solidaridad de grupo, disciplina voluntaria y compromiso ideológico, esto es, defensa de la libertad, de los principios de igualdad, de los derechos de los más desfavorecidos.
Es falso que ya no haya izquierdas y derechas. Eso lo dicen los de derechas. Y sí, es cierta la superioridad moral de la doctrina socialista democrática sobre el resto de las ideologías, la superioridad que da la coherencia y los logros de doscientos años de lucha por la libertad, la igualdad y la defensa de los débiles.

L'estiu recuperat

Tradicionalment l’estiu és època de “relax” i de lectura intensa.
L’any passat va ser impossible, ni relax, ni lectura, ni vacances: dosis triples de feina, d’ajuntament, de plaça major, de finançament, de deutes i de més plaça major.
Aquest any tot és més clar: al menys sabem de què hem de morir.
He tornat a recuperar, a la feina, les jornades relaxades de l’agost, les vacances despreocupades i el plaer de la lectura: 3.000 pàgines intenses, emocionants i diverses, escrites en quatre continents:
Desprès de “Acción de Gracias” de Richard Ford, han recuperat el seu lloc preeminent, uns quants llibres comprats, fa mesos, amb il·lusió i aparcats de les urgències a la prestatgeria: la duresa freda i inquietant de “Desgracia” de Coetzee, l’angoixa de “Dissabte” de Ian McEwan, malgrat una traducció a vegades grinyolant, la malenconia i l’amargura col·lectiva que genera la decadència d’Estambul en boca d'Orhan Pamuk i la intel·ligència subtil i sofisticada de la tercera entrega de “Tu rostro mañana” de Javier Marías, m’han acompanyat en trens, avions, platges, piscines, hamaques, llits i habitacions d’hotel de mitja Espanya i, evidentment, de casa.
És difícil resistir-se a fer d’aquesta la teva activitat prioritària.

Lanzarote

Lanzarote és un d’aquests llocs dels quals, quan marxes, tens la sensació que et podries quedar per sempre.
Possiblement no respon a la idea de paradís que ens van ensenyar de petits: ni té fonts cristal·lines ni fruites que provoquen la temptació. De fet, és una illa dura i seca, construïda pel foc, un infern domesticat en què els pecadors gaudeixen i “gozan” dels plaers terrenals i demostren la futilitat de la idea del cel. El Lanzarote actual és fruit de sis anys d’erupcions volcàniques que es van produir fa només tres-cents anys. Suposo que durant molts anys la població, escassa, va sobreviure en una economia de subsistència.
Avui, aquest nou manà que és el turisme, ha alliberat als illencs de l'esclavitud de la terra, convertint-se a l’agricultura del plaer, produint magnífics vins blancs a través de sofisticats sistemes per defensar-se de la sequedat i el vent.
Amb un turisme no massiu i una defensa decidida del medi natural, Lanzarote és, avui, un lloc privilegiat que espero siguin capaços de mantenir per sempre.

In Bruges

In Bruges (aquí estrenada com “Escondidos en Brujas”) és el primer “llarg” de Martin McDonagh, un conegut autor i director de teatre britànic d’ascendència irlandesa que pensa que Shakespeare és un autor avorrit i a qui li encanten Harold Pinter i Quentin Tarantino.
La pel·lícula és una comèdia (?) negríssima de la qual, pel comportament dels seus protagonistes, es pot deduir que, molt per sobre del valor de la vida hi ha el sentit de l’honor, i que els principis, estiguin o no equivocats o vagin en contra teu, s’han fet per complir-los.
Crec que és una gran pel·lícula, de petit pressupost, en què la ciutat de Brugge, quasi amb aspecte de parc temàtic medieval, té un gran protagonisme.
Hi ha uns altres grans protagonistes, l’actor Brendan Gleeson, fantàstic, i la cervesa belga d’abadia (abbaye), millor que la xocolata i que és, sens dubte, la millor aportació dels belgues a la cultura universal.

Martin McDonagh amb els protagonistes

Acústic

No sé si per la meva tendència natural, més inclinada a la lírica que a l’èpica, o la comprovació, en els albors de l’historia, que la fidelitat de les gravacions estava en relació inversa al nombre d’instruments que participen, des de sempre, he preferit gravacions de grups musicals reduïts més que grans orquestracions.
De fet, tinc les mateixes preferències amb la música en directe. Prefereixo concerts de petit format, propers, en què pugui veure l’expressió de la cara, el moviment de les mans i un so que estigui a prop del natural, no amplificat.
Fa un parell d’anys Bruce Springsteen va publicar un disc: DEVILS & DUST que s’ha convertit en el meu favorit.
En la versió que vaig comprar hi ha un “bonus”en DVD de cinc cançons d’instrumentació mínima: la veu nasal, de vegades d’aiguardent, de vegades en “falset”, una guitarra acústica no especialment virtuosa, una harmònica i una veu femenina de cor, ocasionals.
La filmació, fosca, íntima, plena de plans curts (boca que canta, mans que polsen les cordes, peu que marca el ritme) i contrallums, està realitzada en un escenari expressiu: l’habitació d’una casa vella de parets deteriorades (en què destaquen algun mirall vell i un llum, groguenc, de llàgrimes de vidre) i aspecte de mig abandonada.
La gravació és neta, impecable. La sensació és que està al teu costat i que només canta per a tu. Aquesta vegada la tècnica juga a favor de l’autenticitat.
Emociona un artista que és capaç de generar amb aquesta pobresa de mitjans tanta intensitat.