Lanzarote

Lanzarote és un d’aquests llocs dels quals, quan marxes, tens la sensació que et podries quedar per sempre.
Possiblement no respon a la idea de paradís que ens van ensenyar de petits: ni té fonts cristal·lines ni fruites que provoquen la temptació. De fet, és una illa dura i seca, construïda pel foc, un infern domesticat en què els pecadors gaudeixen i “gozan” dels plaers terrenals i demostren la futilitat de la idea del cel. El Lanzarote actual és fruit de sis anys d’erupcions volcàniques que es van produir fa només tres-cents anys. Suposo que durant molts anys la població, escassa, va sobreviure en una economia de subsistència.
Avui, aquest nou manà que és el turisme, ha alliberat als illencs de l'esclavitud de la terra, convertint-se a l’agricultura del plaer, produint magnífics vins blancs a través de sofisticats sistemes per defensar-se de la sequedat i el vent.
Amb un turisme no massiu i una defensa decidida del medi natural, Lanzarote és, avui, un lloc privilegiat que espero siguin capaços de mantenir per sempre.