dijous, 18 de setembre de 2008

La banca d'inversió ha tingut llibertat excesiva

Article al Periòdico de Luis De Sebastián:

Fi de l'autoregulació

En les dues últimes dècades han desaparegut o han estat comprats una sèrie de bancs d'inversió: Barings, SG Warburg, JP Morgan, Bear Sterns, Lehman Brothers, Merril Lynch... i avui sembla que Goldman Sachs també té problemes. Solament queda més o menys sencer Morgan Stanley (que ja va ser venut a Deam Witter el 1997). Als Estats Units els bancs d'inversió són diferents dels bancs comercials normals, que agafen dipòsits i fan préstecs i res més. Aquests últims no ofereixen hipoteques, ni poden vendre accions o col.locar emissions de bons--aquestes funcions solament són reservades a la banca d'inversió--, ni poden efectuar assegurances --activitat que queda per a les asseguradores.
A l'Amèrica del Nord no es coneix la banca universal, com la nostra, que fa de tot, fins i tot donar vaixelles i bicicletes de premi. La separació de funcions es deu a la llei Glass- Steagal, del 1933, que es va aprovar en plena Gran Depressió per salvar centenars d'institucions financeres, que es dedicaven a tot tipus d'activitats i acumulaven riscos enormes amb perjudici dels dipositants. Els bancs comercials van ser estrictament regulats per protegir els dipositants.
Es va fundar FDIC, una Corporació Federal per assegurar (fins a 100.000 dòlars per cada compte) els dipòsits dels clients. En aquest model, els banquers extreuen els seus beneficis de la intermediació bancària: la diferència entre el que paguen els dipositants com a interessos i els rendiments que els subministren les inversions dels dipòsits. Posteriorment, se'ls va permetre cobrar una sèrie de petites quantitats per serveis com ara transferències telegràfiques, internacionals i operacions similars.
EN CANVI, els bancs d'inversió no estaven sotmesos a una regulació com aquesta. Com que no rebien dipòsits dels ciutadans, no preocupava al Govern la seva solvència amb els dipositants. Des de molt aviat, els bancs d'inversió van començar a agafar volum i les seves operacions van créixer en varietat i nombre. Se suposava implícitament que aquests bancs es regulaven a si mateixos, que coneixien els riscos de les seves inversions millor que ningú, i que, pel que s'hi jugaven, no es posarien en negocis que els suposessin pèrdues. L'interès propi es va convertir, així, en regla i instrument de regulació de la banca d'inversions.
Aquests bancs han comptat amb 30 anys de llibertat i prosperitat, i aviat van contractar milers de persones, les més ben formades en dret, economia, finances o enginyeria, els salaris de les quals van ser els més desitjats a les escoles de negocis.
Amb el temps, aquestes grans empreses de Wall Street van anar comprant petites institucions mercantils de Londres, Hong Kong, Sydney, Buenos Aires... fins a arribar a convertir-se en l'instrument preferit de la internacionalització del capital. Han regnat en les finances com sobirans, sense cap mena d'intervenció dels governs, autoregulats. Fins que ha arribat el moment en què s'han estavellat.Dimarts passat escrivia el diari britànic Financial Times al seu editorial: "El món no s'ha acabat. L'economia internacional encara no s'ha col.lapsat. Però una cosa és ara molt clara: el sistema bancari com l'hem conegut ha fallat". Jo hi afegiria: el sistema financer nord-americà mogut per l'avarícia, neoliberal i autoregulat, també.
D'ara endavant, el funcionament d'aquest model en el món haurà de ser diferent. S'imposa la regulació, almenys tan estricta com la que la llei Glass-Steagal va imposar a la banca tradicional. Ho resumeix l'analista Paul Krugman quan pregunta: "Si els bancs d'inversió són salvats com si fossin bancs comercials, ¿per què no se'ls regula com es regula els bancs comercials?". Argument contundent. La regulació ha de portar la solució al present caos que s'ha originat a causa de l'avarícia desmesurada.
ESPEREM que els polítics i els financers que manen als Estats Units s'adonin que, per la credibilitat bàsica del sistema financer i per la més elemental justícia social, és realment necessària una política de control de riscos que, sent bona per a ells, també ho sigui, naturalment, per a tota la societat.