Identitat

Una generació ( més o menys 30 anys), des del punt de vista d’un país és poc temps. Si aquests 30 anys coincideixen amb una part intensa, creativa i políticament activa de la teva vida, tens la impressió que és bastant més.
En aquests últims 30 anys no podem negar que, amb defectes i encerts, ens hem consolidat políticament com a país, hem guanyat espais de llibertat personal i ha millorat el nivell de vida d’una part important dels nostres conciutadans.
No estic tan segur de l’increment del nostre sentit identitari comú, de la nostra autoestima com a poble o del nostre prestigi al món, fenomen Barcelona al marge.
Als catalans i a Catalunya, fa 30 anys, se’ns veia amb enveja i respecte, érem el model a seguir, els capdavanters en totes les reivindicacions i en totes les polítiques de progrés: la porta d’Europa. Ara, les nostres propostes generen malfiances, desconfien de nosaltres: ens hem convertit en un poble antipàtic per molta gent.
Ja sé que pels apòstols del quan pitjor, millor, dels soberanistes amb objectiu únic, aquesta pot ser una bona situació, però, crec que la Catalunya independent estaria al mateix lloc que l'actual i tindria els mateixos veïns.
Crec, sincerament, que des del punt de vista identitari ho hem fet força malament i que ens hem venut (en el sentit comercial) encara pitjor.
Hem tingut, de veritat, la voluntat de potenciar els elements identitaris comuns?, o ens hem dedicat a marcar les diferencies amb motivacions més o menys electorals? Quan ha tardat el “jo més” i la reivindicació de nous himnes i banderes?
No és desolador que, trenta anys després, l’únic debat al país sigui l’identitari?, i encara és més greu que, tal com anem, serà l’únic debat dels propers trenta anys.
De la política del peix al cove, tan practicada pel president Pujol i de l’aprofitament de la situació estratègica conjuntural, del grup de CiU al congrés dels diputats, hem tret molt poc rendiment i ha consolidat una imatge, manipulada si es vol, d’oportunistes i aprofitats.
Un país no està format, només, per la gent políticament activa, sinò per molta més gent, també els milions de catalans que comparteixen un dens entramat de relacions econòmiques, històriques, afectives i sentimentals amb altres paisatges, altres cultures, altres sentiments i que avui són elements claus del nostre país, de la nostra economia, fins i tot del nostre empresariat.
No seria més patriota incorporar-los al nostre discurs que fer-los sentir, cada dia, que la seva sang no és prou neta, que el seu sentiment no és prou pur, que la seva expressió no és prou escaient, que la seva visió no és prou autèntica.
El tractament del concepte Països Catalans, pot ser el paradigma de la nostra estupidesa. Hem estat capaços de convertir un concepte positiu, una fortalesa: identitat, llengua, història comuna, que podria haver estat una base sòlida per una política cultural i econòmica comuna, en un concepte absolutament negatiu: pancatalanisme, intromissió, neocolonialisme... desgraciadament, per molts més que els blaveros. Jo vaig treballar al començament dels 90 a València i vaig viure, amb impotència, la substitució gradual de Barcelona com a referència, en benefici de Madrid.
No sé si encara estem a temps de corregir la tendència. Fàcil no serà i molt menys si no tenim voluntat. Sempre podem donar la culpa als altres.
Evidentment tothom pot defensar el que vulgui i embolicar-se en la bandera que li vingui en gana, una altra cosa és que això sigui defensar els interessos del país.