dilluns, 5 d’abril de 2010

Setmana de passió

Aquest senyor és el cap d’un estat no homologable democràticament i el cap espiritual d’una modalitat de cristianisme especialment obsessionada amb el sexe, fins al punt de justificar l’abús de menors i la pedofília (el que estigui lliure de pecat....) i fins i tot de preferir la SIDA a l’ús de preservatius.
Aquest senyor, pretès representant d’una doctrina que al seu origen predicava la humilitat i la pobresa, està envoltat d’un luxe anacrònic propi de sàtrapes d’altres èpoques. Amb el que costa una de les seves sabates (evidentment especials, artesanals i a mida) es podrien escolaritzar uns quants nens a molts països pobres.
No pretenc que l’església renunci a la seva riquesa terrenal, de fet m’és igual, però és necessària aquesta exhibició de luxe, que ja no practiquen ni les monarquies més caduques?. Amb aquesta estètica, té alguna credibilitat l’església dels pobres?
No sé si ell és conscient del mal que fa als creients que viuen en coherència amb les seves creences o, probablement, com expressa la seva mirada, és un ancià impotent, amanerat, autoritari i desconfiat, que fa molts anys que ha desconnectat de la realitat.