Si hagués de triar una única composició musical, aquesta seria les suites per “cello” de Bach, curiosament una peça més pensada per l’aprenentatge que pel lluïment.He tingut l’oportunitat d’escoltar moltes versions de la composició, la primera, la de Pau Casal, gravada als anys trenta, que va tenir el mèrit de rescatar-la de l’oblit i incorporar-la al repertori dels grans intèrprets, i l’última (2007) de Jean-Guihen Queyras que fa un esforç per apropar-se a l’època del compositor, fins i tot en l’instrument, un Gioffredo Coppa de1696.
Entre una i l’altra, la de l’andorrà Lluís Claret, seguidor del mestre Casals, la del brillant Yo Yo Ma, la de l’intens Mischa Maiski i la de l’apassionada, volcànica i desafortunada Jacqueline du Prè.
La meva versió preferida és la de Rostropovich, enregistrada al 1991, en plena maduresa vital i artística de l’intèrpret.
L’àlbum, editat al 1995, és de EMI clàssics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada