Mals temps per a la lírica

Si hem de fer cas al que diu la premsa està a punt de començar l’Apocalipsi: la crisi absoluta sense retorn.
Després surts al carrer i veus que la situació és complicada, que molta gent ho està passant malament i mira al futur amb preocupació, però que el caos no impera als nostres carrers.
Sabem des de fa molts anys que, per les característiques de la nostra economia, el cicle econòmic a Espanya no coincideix en el temps amb la de la resta dels països europeus: hem tardat més en entrar en recessió i tardarem una mica més en sortir-ne. També sabem que les xifres d’atur, siguin o no reals, són més altes en temps de creixement i en temps de crisi i que tenim un alt component d’atur estructural.
Conscients que l’atur és el gran problema de l’economia espanyola i que partíem d’una situació sanejada, (el 2008 el deute públic d'Espanya era del 39,7 del PIB, davant del 52,0 del Regne Unit, el 65,9 d’Alemanya i el 67,4 de França, per no parlar d’Itàlia, Grècia o Bèlgica), el govern d’Espanya va decidir que els efectes de la crisi afectés el mínim al més dèbils. Aquesta política ens ha portat a un dèficit important, de l’11% de PIB, l’any 2009.
És evident que una política de dèficit tan alt no és sostenible molts anys, ha de ser transitòria, amb la confiança que la situació de crisi sigui temporal i, també que els comptes d’una administració han de tendir a l’equilibri.
A l’equilibri pressupostari només s’hi arriba per dues vies: o reduint les despeses, que si es mira l'estructura del pressupost, només es pot aconseguir de forma significativa reduint la política social, o incrementant els ingressos i els ingressos de l’estat entren via impostos.
Curiosament, i això es nou, els causants de la crisi: banquers, agències de qualificació i gestors de fons, que difícilment poden fer-lo amb la moneda (l’euro és massa potent) especulen, ara, amb els bons que emetexen els estats per cobrir el seu deute, si l’interès és més alt hi guanyen més. La fórmula consisteix en desacreditar l’economia del país emissor del deute basant-se en la hipotètica capacitat per fer front als seus compromisos.
Alguns pensen que l’economia no té ideologia, jo crec que renunciar a polítiques socials en temps de crisi és política de dretes. Prescindir de polítiques socials és córrer el risc de convertir la crisi econòmica en crisi social, però també és política de dretes.
En qualsevol cas, per fer temps, sempre podrem organitzar una consulta pel dret a decidir.