dissabte, 25 d’abril de 2009

Glenn Gould

Glenn Gould és per a alguns un excèntric; per la majoria, un dels millors pianistes de la història. Va deixar de fer concerts als 32 anys, després només va fer gravacions.
La pel·lícula de Pere Portabella, en què les Variacions Goldberg de Bach tenen un gran protagonisme, m’ha generat la necessitat de tornar al cèlebre pianista canadenc.
Fa uns anys Sony Classical va editar un àlbum curiós: dues versions diferents de les Variacions, les dues de Glenn Gould.
La primera de l’any 1955, quan tenia 23 anys; la segona, de 1981, amb 49 anys, un any abans de la seva mort.
La primera gravació dura 38’26", la segona 51’14'', en tots dos casos és la mateixa composició: les dues àries i les 31 variacions.
Algunes diferències són especialment significatives, l’ària inicial passa de 1’53'' a 3’05'', l’ària da capo, de 2’10'' a 3’34'', la variació 15, de 2’17'' a 5’00''...
No sóc un expert i no sé si és un procés normal, és fàcil anteposar l’ímpetu juvenil a la serenitat de la maduresa virtuosa. Serenitat que no és generalitzable si observem un grup de l’Imserso.
A mi m’agraden les dues versions, però si hagues de recomanar-ne alguna, seria la segona, més dialogant, més controlada, estirant les peces més lentes. La d’un home prematurament envellit, sense públic, concentrat i en comunió absoluta amb la música.