2011

El futur és una pàgina que s’escriu cada dia i l’horitzó és net
Feliç 2011

Es lo que hay

Només és una foto, però és significativa. O el senyor Mas no ha trobat dones preparades en el seu entorn o la igualtat no forma part de les seves prioritats. De moment 9 a 3. I ara no té l’excusa de la coalició.

Dues de les tres, progres elles, prometen el càrrecs amb l'ajuda de déu.

Obsessions

Cadascú està legitimitat per mantenir les seves obsessions. L’Altraveu té les seves que no crec que canviïn amb el nou any.
En el frontispici del seu pensament està can Bages i en la seva versió reduccionista l' impacte en la b-124.
Ahir el Sr. Martí Llobet ens va demanar en el ple, citant-m’hi, una rectificació, basant-se en el “nostre” pla de Mobilitat.
Com sap el Sr. Llobet l’estudi l’ha fet una empresa privada contractada per la Diputació, crec que és un document útil tant per l’Altraveu com per l’equip de govern.
Fa una setmana el blog de l’Altraveu publicava el següent text:

18.000 cotxes més a la carretera
L’Altraveu, assessorat per un tècnic en mobilitat, va fer la previsió que el nou polígon de Can Bages generaria com a mínim uns 15.000 viatges més que s’han d’afegir als 31.000 de trànsit actual.

Srs. de l’Altraveu un consell: canvieu de tècnic.
És cert que fa molts mesos vaig escriure que aquesta afirmació era falsa i avui dic el mateix. Abans creia que ho feien amb mala fe, ara la meva tendència és a creure que no saben llegir.
Reduir el contingut d’un informe de més de 200 pàgines a un petit quadre sense veure el context, demostra a part de mandra, poc rigor.
¿No els ha sorprès l’aparent contradicció amb el quadre de la pàgina 196 de la memòria, en la que els redactors afirmen que l’impacte total sobre la mobilitat dels polígons previstos (llegir Can Bages) més els habitatges que preveu el PGOU (també els ARE) en una perspectiva de 6 anys, no superarà el 10% de la mobilitat actual?
Amb independència de la fiabilitat de les metodologies utilitzades, sempre discutibles i que contemplen escenaris maximalistes, el que és cert, és que el Pla de Mobilitat no parla, en lloc, de l’impacte de can Bages en la B-124, parla de la mobilitat general (també la interna) que podria generar el nou polígon.
No sé si són les seves obsessions o altres explicacions de psicologia col.lectiva, les que indueixen a l’error, avui, no sé si per la proximitat del nou any, no vull pensar en la mala fe.

Conservar

És cert que l’esquerra fa molt anys que té dificultats per contrarestar, de forma eficaç, el discurs dominant neoliberal. La identificació, després del fracàs del comunisme, d'ineficiència amb administració pública, ha debilitat en la memòria col·lectiva l'enorme transcendència que ha tingut i té, especialment per Europa, l’estat del benestar.
Té raó Tony Judt, quan preconitza que un paper fonamental de la nova socialdemocràcia és la defensa de l’enorme cúmul de privilegis socials que ha costat moltes dècades en construir i ara és pretén desmuntar.
Aquest “conservar” no contradiu el pensament original, com deia Orwell “allò que atrau els homes normals cap el socialisme i els disposa a arriscar-hi la pell, la mística del socialisme és la idea d’igualtat”
Les desigualtats no són no més immorals “per se” si no que també generen inestabilitat i divisions que porten a la confrontació i moltes vegades a resultats antidemocràtics.
El projecte socialdemòcrata és encara vigent, els socialdemòcrates com diu Judt, “acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s’exageren. Hauríem d’excusar-nos una mica menys pels errors del passat i a parlar amb més fermesa dels èxits”
Al marge de discursos inconsistents i/o oportunistes, no més la socialdemocràcia pot ser l’eix vertebrador de les polítiques d’esquerres enfront de la radicalitat neoliberal

Pensament col.lectiu

Sabem que sovint passa, fins i tot que alguns ho consideren un procés ineludible.
Que d’alguna manera tots contribuïm per acció o deixament; per mandra o per falta d’interès, per comoditat o per excés d’interès. Tot és vàlid si serveix per amagar una realitat que ens convé.
En tot procés hi ha punts de conjuntura o de fugida en el que els projectes comencen a deixar de ser col·lectius i compartits i és converteixen en individuals i, faltaria més, molt sacrificats.
No sé si és la inconsciència o l’envaniment, si sé que és així com s’escriu el principi d’un final.

Adio kerida

La perversió del sistema i els interessos econòmics han convertit a la majoria de les TVs en un producte infame. Alguns dels que en el seu dia defensàvem la pluralitat de cadenes no esperàvem aquesta uniformitat en la mediocritat. I el cas és, que es fan productes audiovisuals d’altíssim qualitat que es visionen en cadenes minoritàries o de pagament. La potent funció educadora i creativa dels audiovisuals acaba beneficiant als privilegiats econòmics o intel.lectuals i es converteixen en una barrera més en el procés d’integració social.
En un post anterior, feia referencia a una versió televisiva de la Traviatta de Verdi.
No soc un expert en Verdi, però l’ària “addio del passato” en la que la veu dúctil, versàtil i atlètica (ja sé que no és un concepte habitual) de l’Anna Netrebko fa una autèntica exhibició, la coneixia en versions més populars.
L’any passat, buscant músiques mediterrànies va arribar a les meves mans un disc de Yasmin Levy en la que feia una versió de “Adio kerida”, una antiga cançó sefardita que Verdi va incorporar a la Traviatta fa més de 150 anys.
Sento enyorança de quan la Mediterrània era una cultura comuna.

Èxtasis

Fa molts mesos que el barcelonisme viu en estat d’èxtasis, que s’han acabat els qualificatius.
La cultura en la que vivim immersos i la natura, ens ensenyen que la perfecció és efímera.
I comencem a viure el doble sentiment d'entregar-nos al plaer como a una droga que genera addició i començar a pensar en les conseqüències del despertar.
Passi el que passi aquest estat d’eufòria permanent ens quedarà per sempre.

Rituals

Acabo de veure (i escoltar) en el canal Xtra una magnífica versió de la Traviatta, interpretada per Anna Netrebko i Rolando Villazón.
Salvant la sempre discutible ambientació en l’actualitat, no més justificable per l’estètica, d’una obra escrita fa 150 anys en la que la protagonista mor de tuberculosi, la interpretació és brillant i l’escenografia eficaç (la gravació es va fer a Salzburg al 2005).
Probablement pels afeccionats molt introduïts la Nebrebko deu ser una intèrpret molt coneguda, per mi he estat un gran descobriment. Una veu prodigiosa acompanyada d’un físic que fa creïble que desperti passions i fins i tot que es pugui morir de tuberculosi.
He llegit en algun lloc que en la seva estrena la Traviatta va fracassar per què la cantant tenia un físic poc compatible amb la tisi, i és que malgrat el pes de la música i la qualitat de la veu, l’òpera no deixa de ser un espectacle visual.
El que no canvia és el ritual final, la presentació dels intèrprets al públic per rebre els aplaudiments. Res està tan perfectament estructurat com el final d’una operà que ha agradat al públic, fins i tot t’entren ganes, emocionat, d’apuntar-te al ritual.

Més Morente

Enrique Morente Cotelo nació en plena posguerra granadina (1942), en el seno de una familia paya pero pobre como si fuera gitana. "La única ciudad del mundo que tapa sus ríos y mata a sus poetas", 'como dijo completando una frase de Antonio Muñoz Molina', le reservaba varios destinos, todos de aspecto incierto: una casa descosida por la temprana ausencia del cabeza de familia; el hambre convirtiendo a los niños en sabios prematuros, las bandurrias sonando para engañar a la miseria.

Interessant article de Miguel Mora a El País que mostra la personalitat polièdrica i versàtil del "cantaor". Pocs des de la seva procedència humil han estat capaços de construir, com ell, un autèntic monument artístic. Per mi, que soc, no més, un afeccionat de cultura paya i no sempre capaç d'apreciar el "duende", era el més gran, més fins i tot que Camarón.
El Jondo, el flamenco tardarà molts anys en trobar un referent d'aquestes dimensions i alguns ens sentirem una mica orfes.

maestro Morente

Enrique Morente es troba en estat de mort cerebral
Nascut al barri granadí de l'Albaicín i a punt de complir 68 anys el 25 de desembre, Morente és un dels grans renovadors del flamenc.

Sense cap dubte Enrique Morente és un dels grans. La música perd a un gran creador, un “maestro” que ha sabut revolucionar el “flamenco” sense trair l’essència.

No és igual

La veu entusiasta i afalagadora és la mateixa, també el soroll de fons i el resultat, al marge del nivell del contrincant.
A que es refereix, doncs, el “gens igual”?: a l’entorn, l’escalfament, l’excitació, la passió del moment, el abans i el després, l’anècdota, l’excusa o el catalitzador que transforma en plaer la realitat?

Censors

Sorprèn que encara, a aquestes alçades, alguns s’apropin al bloc amb mentalitat de censor i encara sorprèn més que t’ho diguin.
Qui atorga l’autoritat per dir el que és correcte i el que no ho és i és tan pretensiós que creu que la seva opinió interessa a ningú?

Matí de diumenge

10 o 12 graus de temperatura i 60% d’humitat són bones condicions per anar en bici. Pujar a can Catafau, baixar a sant Llorenç, tornar a pujar pel camí de les estàtues i tornar a Castellar per Tres Pins i Guanta al darrera de l’Eduard que pesa 10 i alguns quilos menys (més dos de la bici) i 20 i uns quants anys també menys, suposa un notable esforç i anar molta estona al límit, fins i tot en les baixades.
Quan arribes comproves que l’esforç val la pena i que la mandra prèvia no està justificada. Tal com diu el Corón: “acuerdate que tienes cuerpo”.

Fills de puta

Probablement estan convençuts que tenen raó i com diu algú dels seus representants que estan esclavitzats. Però actuar amb aquesta prepotència abusant de la seva situació de privilegi, sense importar-li el destí de centenars de milers de ciutadans, de les seves necessitats, de les seves il·lusions o dels seus somnis no més té un nom.
Uns centenars de ciutadans no poden condicionar els drets de la majoria.
L’estat democràtic ha d'aprendre a defensar-se dels que abusen, dels que fan de la llibertat una excusa per atemptar contra la llibertat.

Wikileaks

És difícil no seguir amb simpatia i interès les filtracions del Departament d’Estat nord-americà que sota la direcció de Julian Assange, està publicant Wikileaks.
Entre l’hipotètic atemptat contra la seguretat mundial i fer pública una informació d’interès, un periodista, amb les cauteles que calgui, no ha de tenir dubtes.
Amb Assange la llibertat d’expressió recupera una dimensió que últimament estava molt qüestionada.
La sorpresa és que els aparents escàndols no deixen de ser bastant previsibles i que els redactors dels informes son una barreja de portera i d’espia dolent d’una certa ingenuïtat burocratitzada

Chillida-Leku

Leo, con tristeza, que cierran Chillida Leku, el magnífico museo, al aire libre, de Chillida.
60.000 visitantes anuales no permiten que sobreviva como proyecto privado y razones que se me escapan no han permitido, hasta ahora, la participación de las administraciones públicas.
No sé si es problema de dimensión de país, de voluntat o de falta de sensibilidad, pero iniciativa privada, mecenazgos y participación de las administraciones, deberían permitir que instalaciones como Chillida-Leku puedan ser viables, como lo serían en cualquier país de nuestro entorno.
Espero que el cierre sea temporal y por poco tiempo.

Las Migas

Sílvia Pérez Cruz és una noia de Palafrugell.
Amb la Marta de Sevilla, la Lisa de Berlin i l’Isabelle de París, formen un grup musical que es diu “las Migas” i que fa una música que podria estar dins d’una definició ampla d’un “flamenco”, mestís i obert.
La veu de la Sílvia és impressionant i la seva música és a estones profunda i sempre agradable. Es van conèixer al miracle de llibertat creativa, mestissatge i encreuament de camins que és Barcelona.
Una veu a seguir.

El dia després

Francament, avui no és el millor dia de la meva història política.

A aquest partit l’espera una intensa reflexió.

Corbacho a El Mirador

Celestino Corbacho, el número 3 de la candidatura socialista por Barcelona, visita Castellar. La terrassa de El Mirador s’ha convertit en un lloc clàssic per fer-se fotos amb els nostres visitants.

Mariscal a la Pedrera

40 anys d’activitat creativa resumits en una gran exposició: dibuixant, dissenyador polifacètic, creador d’una estètica pròpia i inconfusible, Mariscal és un enorme artista.
És cert que de vegades resulta excessiu, mediterrani voluptuós i valencià “fallero”, però còmics, teixits, mobles, tipografies, bosses, cartells, imatges corporatives... formen un univers coherent i enormement atractiu.
Absolutament recomanable pels que treballen en el món de la imatge i el disseny i per qualsevol amb una mínima sensibilitat artística

President Montilla

Les enquestes diuen que la cosa no pinta bé, que és probable que la presidència de Montilla no tingui continuïtat.
No seré jo qui, malgrat els seus defectes, qüestioni la democràcia.
Una crisi provocada per la dreta a nivell mundial que passa factura als que governen, uns socis de govern massa vegades més pendents del seu protagonisme que de portar a terme una política coherent i la desafecció d’un sector de l’electorat que passa de les eleccions nacionals, complica la repetició d’una fórmula que amb les seves ombres i llums, ha estat positiva pel país.
L’aposta d’un nou estatut més ambiciós i un sistema de finançament molt més beneficiós per Catalunya s’han convertit en un “boomerang” gràcies a l’acció concertada de la dreta espanyola centralista i reaccionària i un tribunal constitucional desprestigiat i, en part, amb mentalitat preconstitucional.
Montilla ha estat un gran president que ha defensat com ningú els interessos del país i que mereix l’oportunitat de completar la seva obra de govern. Mobilitzem-nos per fer-ho possible.

Jean-Michel Basquiat

Abans de veure l’exposició, la meva idea de Basquiat, era la d’un “grafiter” novaiorquès que s’havia posat de moda als anys 80, que havia tingut una curta carrera de pintor i que havia mort molt jove.
En realitat va ser un enorme i exuberant pintor amb un impressionant producció. Recórrer les 12 sales del Musée d’Art modern de la ville de París, és passar de la sorpresa a l’emoció. Quadres de gran format plens de referències caribenyes i africanes, a la religió, el vudú, a la mitologia... pintures vitals i agressives, trencant conceptes i normes.
Segur que al futur, Basquiat s’estudiarà com un dels testimonis lúcids d’una època contradictòria i violenta.

Qüestió de prioritats

Ahir mirava un magnífic documental sobre la història del blues dirigit per grans directors de cinema: Scorsese, Clint Eastwood, Wim Wenders...
El blues té la gran virtut de l’autenticitat acumulada durant dècades. Una estrofa de la lletra d’un blues, que és un compendi de saviesa, em va quedar gravada:

Nunca he visto un furgón blindado
siguiendo un coche fúnebre

Els vells lletristes del blues eren ben conscients de les prioritats.

Pressupostos municipals

Es diu, en molts casos amb raó, que el debat de pressupost és el més important de l’any. No crec que la gent que va escoltar el ple d’ahir tingués aquesta sensació.
L’equip de govern va presentar de forma rigorosa i ben argumentada tècnicament i ideològicament, un pressupost que, malgrat ser restrictiu, continua apostant per potenciar les polítiques socials.
Només ERC, des d'un recolzament crític, va parlar de pressupostos: d’ingressos i despeses, de partides pressupostàries, de política impositiva i de prioritats.
L’Altraveu és un permanent “déjà vu” sense referències temporals, i les seves intervencions, insubstancials des del punt de vista pressupostari, són perfectament intercanviables.
CiU va tornar a perdre l’oportunitat de parlar de pressupostos. Quan la intervenció en el debat la fa la seva portaveu, ja sabem que es parlarà poc de pressupostos. Els coneixements del tema no formen part de les habilitats de la senyora Gatell i aquest dèficit intenta compensar-lo amb un discurs pretesament polític, ple d’errors, inexactituds malintencionades, mala baba i referències històriques, en què queda palesa la falta de coneixement i sobretot d’esforç en l’estudi d’un document que exigeix dedicació.
És evident que cadascú és lliure d’enfocar-lo com vol, però, sincerament, tenint en compte que probablement serà la seva última intervenció en temes pressupostaris, jo esperava una mica més de rigor, de volada i d’altesa de mires.

Església i dona

Quatre monges van netejar d'oli l'altar i el terra

Va ser l’única activat protagonitzada per dones. És evident que a l'Església cadascú té el seu paper adjudicat

Felipe

Extraordinària entrevista (?) de Juanjo Millàs a Felipe González.
Amb independència de la simpatia que cada u li tingui al personatge (i jo li tinc bastant), Felipe és el polític espanyol de més nivell i mes influent del segle XX. Avui quan ja fa 15 anys que va sortir del govern, és manté tant lúcid i brillant com sempre.

El Papa

És el cap d’una secta masclista, homòfoba i antidemocràtica.
És el cap de l’única monarquia absolutista i autoritària que queda a Europa i han recolçat totes les dictadures de dretes i evidentment la franquista.
Porten segles justificant la pedofília i l’abús de menors en la seva organització i amb les seves doctrines ridícules, contribueixen a estendre les malalties de transmissió sexual.
Aquest personatge envanit i patètic ve a donar-nos lliçons de moral.
I a sobre li paguem el viatge...estúpids!

Divertimento

Ahir una orquestra jove, la de Cambra de Terrassa, actuava a l’Auditori, el programa: els “divertimento” per corda de Mozart. Una interpretació digna en un escenari sobri i encertat. Tornem a comprovar que les dimensions i l’acústica de la sala la fan altament adequada per aquests espectacles.
A mi em va agradar especialment l’andante de l’últim “divertimento”. Sempre he tingut debilitat pels “tempo” lents, els que aparentment es presten menys al lluïment.

La política chic

Si be és cert que l’antítesi intel·lectual/polític és més que discutible, l’últim article d’en Cercas, torna a connectar amb un tema interessant, la ideologia i la modernitat i de pas la pèrdua de l’esquerra de ser l’eix vertebrador de la ideologia dominant.

“Un buen político es aquel que jamás inventa un problema: solo los resuelve; un buen intelectual es aquel que jamás resuelve un problema: solo los vuelve más problemáticos, o los inventa”

Tardor

Definitivament, la tardor s’ha instal·lat a la meva finestra

Josep Graells

Aquest senyor és l’autor d’algunes fotos que surten en el Bloc. No sé si l’agradarà, però a vegades hem de passar del darrera al davant de l’objectiu.

Acojonante

Rajoy responsabiliza a Rubalcaba de haber cambiado la ley de educación de Franco

Le ha responsabilizado de haber sido el único que ha hecho modificaciones "en el sistema educativo impuesto por el ministro Villar Palasí en 1970, es decir Franco.

Jasmine

Charlie Haden (contrabaix) Keith Jarrett (piano)

Feia més de 30 anys que no gravaven junts. L’espera no ha evitat que en un ambient íntim i proper hagin produït un magnífic àlbum de standars americans en la linia del que va fer fa uns anys en solitari Keith Jarret, “The Melody At Night, Witth You” .
Jasmine és un disc al que tornaré de forma reiterativa.

Tony Judt

Interessant article de Ramoneda, sobre el llibre pòstum de Tony Judt en què defensa una socialdemocràcia renovada, com la gran aposta de l’esquerra.

“Mientras los políticos de izquierda defienden la socialdemocracia con la boca pequeña, para Tony Judt es la única apuesta adecuada porque la desigualdad es hoy el problema capital. Para ello la socialdemocracia necesita trabajar por el prestigio del Estado, reconstruir un lenguaje propio y encontrar un relato moral. Injusticia, desigualdad, deslealtad, inmoralidad, la socialdemocracia tenía un lenguaje para hablar de ellas y ha renunciado a él. Venimos de dos décadas perdidas, dice Judt, entre el amoralismo egoísta de Thatcher y Reagan y la autosuficiencia atlántica de Clinton y Blair. Y nada garantiza que no sigamos así. Judt se apoya en Tolstói para advertirnos de que "no hay condiciones de vida a las que un hombre no pueda acostumbrarse, especialmente si ve que a su alrededor todos las aceptan".

Igualtat

És evident que en alguns temes la igualtat és encara una quimera.

www.lactual.cat

El dimarts 19 es va presentar la versió digital de l’Actual.
Amb la posada en marxa del nou suport, finalitzem un procés que va començar ara fa tres anys i que ha suposat una autèntica revolució en la comunicació local.
La primera decisió, ja a la tardor del 2007, va ser separar de manera radical la Comunicació Institucional de la gestió dels Mitjans de Comunicació Públics.
La segona decisió va ser la creació de la redacció única, que va donar peu, en unes quantes setmanes, a la creació de l’Actual que compartiria redacció amb Ràdio Castellar, reformulada poc després, especialment en els informatius i les bandes de gestió més professionals.
Coincidint amb aquest procés el ple municipal va aprovar, de forma unànime, la creació del Consell de Comunicació.
Ara és posa en marxa l’últim suport. La mateixa redacció editarà Radio Castellar, el setmanari l’Actual i lactual.com.
Els canvis en el nostre sistema de comunicació han coincidit amb una explosió en el camp virtual, els blogs, facebook, twitter... s’han convertir en instruments d’ús comú, a l’abast de tothom i en els quals la informació és instantània.
Una administració moderna, eficaç i oberta a la innovació i a la participació que generen les noves tecnologies ha de ser sensible a aquesta nova realitat comunicativa.
El gener del 2009 es va posar en marxa el nou web institucional http://www.castellarvalles.cat/ molt més potent, amigable i versàtil, després han vingut la creació de perfils a Facebook, tant des de la Ràdio com “L’estima Castellar”, pensat especialment per comunicar les activitats lúdiques i festives i que ara també està present a Twitter.
I tot això, sense renunciar a altres fórmules, com els SMS o els correus electrònics, que ara ja ens semblen sistemes tradicionals.
Sincerament crec que l’ajuntament ha estat a l’alçada i avui la gent de la nostra vila està molt més i millor informada.

La foto és de l'acte i està feta pel J. Graells

Retorn al futur

Canvi, il·lusió
renovació
“regreso al futuro 5”
arxiu, asil, rabassa morta
la revolució dels joves
relleu, banqueta, planter
els millors anys de la nostra vida
“el passat ens visita”
els vidres de l’escola
el quadern gris.
Descans, tranquil·litat
Alliberament
Pau...
El que costa enfrontar-se a tanta emoció.
(Ho sento, però algú ho havia de dir).

Blues

Tots estem d’acord que el blues és probablement la música més influent del segle XX. En no gaire dècades, des dels 30 s’ha infiltrat en no poques músiques cultes i en totes les populars.
Pop, rock, jazz... són impensables sense el blues. Tots els grups en algun moment de la seva carrera incorporen blues al seu repertori.
Aquests dies he vist en algun canal de TV, alguns capítols d’una historia del blues dirigida per directors de cinema de prestigi, que m’han confirmat un prejudici: el blues que més m’agrada és l’antic, el de veu aiguardentosa, instrumentació pobre i olor a Mississippi . El de Muddy Waters i el de John Lee Hooker, el punteig de guitarra, l’harmónica i el peu marcant el ritme.
Afortunadament hi ha centenars de gravacions que conserven l’essència.

Prova d'esforç

És difícil resistir-se a una frase brillant i suggeridora,
a un comentari un pel cínic i punyent, sarcàstic i polèmic.
És difícil reprimir l’ingeni divertit amb un toc agressiu.
Doncs avui ho faré.
(Confio que alguns dels meus amics
siguin capaços de valorar l’enorme sacrifici.)

Buried (enterrat)

Impressionant exercici cinematogràfic.
Buried és una pel·lícula d’un sol actor, unes quantes veus, un zippo, un tros de llapis i un telèfon mòbil i un visitant ocasional, tot a dins d’un taüt rústic, enterrats.
Salvada la primera circumstancia un tant peculiar: perquè enterren un segrestat del que volen cobrar rescat? la pel·lícula d’una considerable dificultat tècnica (la il·luminació és sorprenent ), manté un to altíssim de tensió que no decau en cap moment.
El protagonista, a traves del mòbil parla amb la família, l'empresa per la que treballa, l’administració americana, el segrestador... en 90 minuts d’alta tensió (l’acció passa en temps real) deixant n'evidencia que en aquesta “postguerra” eterna d’Irak la motivació de la majoria d’actors és econòmica.
Una pel·lícula que recordarem molt de temps.

compteu amb mi

"Emissió de 1.000 milions d'euros en pagarés de la Geralitat."

Estic segur que els catalans respondran, això també és fer país, no sé, perquè no s’ha fet servir aquest sistema abans.
Compteu amb mi.

14.27, encore

És, la confluència de les agulles del rellotge
amb el pensament arcaic i poètic dels apòstols,
fruit de l’atzar?
O és, un missatge, nítid,
que travessa el subtil cortinatge del temps?
Són les 14.27 “o’clock”.
Tornarà l’alegria al vell confessionari
i l’Éric Romher, tan savi, xiuxiuejarà a l’orella:
l’Amour, l’après- midi.

Embaràs múltiple

La foto és d’un diari i no sé a on està l’exposició, però em costa treure els ulls de l’escultura i de la senyora estilitzada.

Misteri 14.27

Todos os escandalizaréis de mí esta noche, pues escrito está: “Heriré al pastor y las ovejas serán dispersadas”. (Marcos 14.27)

El que no lleva su cruz y viene en pos de mí no puede ser mi discipulo (Lucas 14.27).

¡Tened ánimo; yo soy, no temáis! (Mateo 14.27).

No se turbe vuestro corazón, ni tenga miedo. ( Juan 14.27)

14.27

Ets tu?
Si.
Un intercanvi 14:27 vegades desigual

momento Minsky

Interessant i molt extens article de Paul Krugman i Robin Wells sobre les causes de la crisi i en defensa de polítiques de dèficit públic

Y cuál es la solución? A corto plazo, la única forma de evitar una recesión profunda cuando casi todo el mundo en el sector privado está tratando de pagar su deuda simultáneamente es que el Gobierno se mueva en la dirección contraria: que se convierta, de hecho, en el prestatario de último recurso, emitiendo deuda y gastando más a medida que el sector privado se retrae. Cuando el momento Minsky es más intenso, los déficits presupuestarios no solo son buenos, son necesarios. En realidad, el aumento de los déficits presupuestarios en todo el mundo entre 2007 y 2009 posiblemente fue más importante aún que los rescates financieros para evitar que la crisis del mercado inmobiliario desencadenase una repetición de la Gran Depresión en toda su magnitud.

Primarias en Madrid

De entrada y sin quitarle ningún mérito a Trinidad Giménez, si yo fuera militante socialista de Madrid votaría Tomás Gómez.
Y no sólo por ir en contra el intervencionismo injustificado y torpe, es que no me gusta que intenten influir en los militantes con unas hipoteticas preferencias, manifestadas en encuestas, como gran argumento.
Aparte de proceder del mundo local con éxito incuestionable, Tomás ha conseguido lo que nadie: poner orden en la Federación Socialista Madrileña (hoy PSM).
Estoy seguro que és más difícil "gobernar" una federación en la que los “egos” de tanto militante “ilustre” llegan hasta el mar, que ser presidente de la comunidad de Madrid.
Suerte Tomás.

Feminisme i igualtat

A aquestes alçades de la història ningú discuteix (o al menys ningú, raonable) la importància dels moviments feministes en la lluita per la conquesta de la igualtat.
Tampoc discuteix ningú que encara avui, fins i tot al primer món, hi ha barreres infranquejables que impedeixen un igualitarisme real (sense parlar del tercer món en el que molts processos encara s’han de començar).
Les dones a les que més respecto, coincideixen amb mi, que és molt més important per la igualtat que una dona sigui presidenta d’un banc o d’una multinacional, ministra d’economia, d’indústria o vicepresidenta, que crear un ministeri d'igualtat, i també que alguns sectors, haurien de començar a introduir elements de correcció, inversos als tradicionals.
No sé si està estudiat, però, serà positiu que desaparegui el referent masculí de l’educació primària? Quins efectes produirà que alguns sectors professionals, avui l’ensenyament, a mig termini el sanitari (analitzem els actuals estudiants de medicina) que tots els professionals siguin dones? Respon el procés a criteris de capacitat o són económics?
La tendència futura serà que els homes tindran el monopoli en les professions tècniques i les dones en les humanístiques/socials/sanitàries?
Estem en el moment de l‘antítesi hegeliana que ens portarà en el futur a la síntesi de dones i homes més igualitaris.?
Considerant només criteris de capacitat, a mi m’agradaria un futur més equilibrat en tots els sectors.
No discuteixo el paper de les secretaries, departaments, ministeris o observatoris d’igualtat, crec que en la seva concepció són un avanç respecte a les de “la dona”, ja que també treballen en corregir altres desigualtats, i estic convençut que les seves preocupacions, com la meva, és lluitar per un món més just i feliç.