Nou any i notícies velles, l’enèsima bomba d’ETA afortunadament sense víctimes i, més greu, l’atac d’Israel a Gaza.
Què passa amb els jueus que estan en conflicte permanent des de fa quatre mil anys? Què passa amb aquesta part del món en què és impossible obrir un raig d’esperança i en què, generació darrera generació, creixen amb el sentiment d’odi i venjança? S’aturarà algun dia aquesta dinàmica que sempre afavoreix als més intransigents?
Acaba, doncs, l’any amb un cert gust agredolç.
El canvi d’any és una festa que, amb la de Sant Joan, són les que més m’agraden de l’any. Són festes ancestrals, que coincideixen amb els solsticis i que han celebrat totes les cultures i religions.
El cap d’any ha aconseguit alliberar-se de les connotacions religioses de Nadal i de Reis i ha recuperat el seu esperit pagà original.
La Blanca, fent una pausa al seu exili voluntari, l’última abans de tornar, ha estat alguns dies a casa. Amb la Blanca tenim una certa sintonia musical. Ara escolta grups molt joves i d’un molt alt nivell tècnic que interpreten músiques nòrdiques d’arrels populars. Està bé aquesta tendència a tornar als orígens, a buscar les arrels, a recrear amb noves fórmules les músiques pròpies.
Fa certa enveja veure com un país tan petit com Islàndia està en el mapa musical o la vitalitat dels intèrprets de Quebec i especialment de Montreal.
M’agradaria que això passés més a casa nostra, que tornéssim a les nostres arrels musicals molts anys substituïdes a les festes populars per la sardana. I evidentment que la música tingués més protagonisme en el nostre sistema educatiu i que ajudi a canviar aquest alt analfabetisme musical que patim.
Al final el 2009 serà un any més. En qualssevol cas que sigueu molt feliços.
Què passa amb els jueus que estan en conflicte permanent des de fa quatre mil anys? Què passa amb aquesta part del món en què és impossible obrir un raig d’esperança i en què, generació darrera generació, creixen amb el sentiment d’odi i venjança? S’aturarà algun dia aquesta dinàmica que sempre afavoreix als més intransigents?
Acaba, doncs, l’any amb un cert gust agredolç.
El canvi d’any és una festa que, amb la de Sant Joan, són les que més m’agraden de l’any. Són festes ancestrals, que coincideixen amb els solsticis i que han celebrat totes les cultures i religions.
El cap d’any ha aconseguit alliberar-se de les connotacions religioses de Nadal i de Reis i ha recuperat el seu esperit pagà original.
La Blanca, fent una pausa al seu exili voluntari, l’última abans de tornar, ha estat alguns dies a casa. Amb la Blanca tenim una certa sintonia musical. Ara escolta grups molt joves i d’un molt alt nivell tècnic que interpreten músiques nòrdiques d’arrels populars. Està bé aquesta tendència a tornar als orígens, a buscar les arrels, a recrear amb noves fórmules les músiques pròpies.
Fa certa enveja veure com un país tan petit com Islàndia està en el mapa musical o la vitalitat dels intèrprets de Quebec i especialment de Montreal.
M’agradaria que això passés més a casa nostra, que tornéssim a les nostres arrels musicals molts anys substituïdes a les festes populars per la sardana. I evidentment que la música tingués més protagonisme en el nostre sistema educatiu i que ajudi a canviar aquest alt analfabetisme musical que patim.
Al final el 2009 serà un any més. En qualssevol cas que sigueu molt feliços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada