dissabte, 6 de desembre de 2008

Relaxar-te

Aquesta ha estat una setmana complicada. Va començar amb els efectes d’una intervenció odontològica que va convertir la meva cara en una caricatura a lo Botero però amb mala llet.
Avui dissabte, superats els efectes dels antiinflamatoris, antibiòtics, calmants, aplicacions de gel i alguna dosi d’alcohol, recordo les múltiples reunions no sempre agradables, la posada en marxa del pla fruit del fons local d’inversions, el viatge a Madrid i algunes discussions airades i cridaneres, probablement no justificades i més aviat estúpides, en una nebulosa. Com si, en lloc de participar en elles les hagués vist des de fora.
La veritat és que, contradient els meus principis, he acabat convertint la meva vida en una cosa força complicada, fins al punt que, limitar-me a fer una única cosa a la vegada, em dóna la sensació de perdre el temps.
Anar a comprar el diari, fer-te l’esmorzar i començar a llegir mentre escoltes a Emiliana Torrini, l'última aportació islandesa de la Blanca, no és prou relaxant si no tens al costat la llibreta en què prens notes per les properes entrades al bloc, mentre penses com millorar la Plaça de Catalunya amb el fons municipal del ZP, quina serà la línia argumental del primer Consell de Comunicació o en el joc de paraules del projecte de poema que fa dies que entra i surt del teu cap.
T’atures, vas a fer-te un altre te, l’arbre dels veïns s’ha tornat absolutament vermell, llàstima que el seu cicle vital no coincideixi amb els de les moreres, ja podades, del meu jardí.
Tornes, la mel·líflua veu d’Emiliana t’envolta, sents com la mà esquerra llisca pel trast de la guitarra.
He d’anar a mirar la nevera a veure què faig per dinar.
No recordo del tot l’agenda de la propera setmana que serà, segur, densa i atapeïda.
Prou, prou.... crec que ara sí, ja començo a estar relaxat.
Crec que encara em queda una ampolla de “Pago de los Capellanes” i avui, com la majoria dels dies, pot ser especial.