dissabte, 20 de març de 2010

Església, celibat i pedofília

Rara és la setmana que no es descobreix un nou escàndol d’abusos de menors i pedofília a dins l’església catòlica... als Estats Units, a Irlanda a Alemanya... Fenomen poc habitual entre el clero de les altres versions religioses cristianes.
No sé quins arguments es consideraren quan es va decidir que el celibat era una opció obligatòria per tot el clero (crec que a Trento al segle XV), però en aquesta decisió, ja estaven determinant la situació actual i la de tots aquests segles, en el que el poder de l’església ha impedit el coneixement públic.
Ser cèlibe és no tenir parella (i no, renunciar a l’activitat sexual) i si el sexe és pecat fora del matrimoni, estàs negant l’instint més potent (junt al de supervivència) de tots els éssers de la “creació”. Tots sabem que aquesta prohibició, gaire be no s’ha respectat i que per tant ha conviscut amb una permissivitat generalitzada.
La sensació general d’impunitat, i la concentració en convents, cors, internats i seminaris de gent jove innocent i indefensa, lluny de la protecció familiar, ha generat un sistema pervers que ha portat a l’església a abusadors, pedòfils i altres malalts, en una concentració molt més alta que a qualsevulla altra organització o activitat.
I l’església no vol acceptar que el mal està en la decisió estúpida i no en la repressió.
Quan de temps estaran encara d’esquenes a la realitat? Que té de dolent una activitat tan natural, sana, necessària, gratificant i que està en l’origen de tots nosaltres com fornicar?
Si el deu catòlic està en contra del sexe, perquè no va buscar un altre sistema de reproducció? I pensar que portem dos mil anys amb aquesta collonada!
Personalment no tinc cap interès que sobrevisqui l’església Catòlica, prou mal han fet ja, però un clero integrat en la seva comunitat i amb una sexualitat normalitzada seria menys perillós i probablement més útil.