Robert Graves, el poeta mediterrani per decisió pròpia, dóna aquest títol a un profund assaig sobre el mite poètic, en el que reconstrueix el llenguatge màgic vinculat a cerimònies en honor a la deessa Lluna, a Nagame, a la deessa blanca i que identifica amb la poesia.No estic en condicions d’afirmar l’origen sagrat de la poesia, ni si realment és l’alternativa femenina a la religió, que és masculina, i amb la que va compartir origen, però, sí puc afirmar que la poesia té un component màgic i mític i que la gent que forma part de l’univers poètic és conscient que participa d’un món especial.
Com expliquem el prestigi dels poetes si no els llegeix ningú?
Tothom ha sentit parlar de l'Homer, Virgili o Safo, de Ramon Llull, Dante, Petrarca o Quevedo.
Qui no coneix a Verdaguer o a Maragall, Goethe, Baudelaire, Valéry; Kavafis, Dylan Thomas, Machado o Juan Ramón?.
Martí i Pol, Espriu, García Lorca, Machado o Neruda són com de la família.
I fins i tot poetes més contemporanis com Foix, Ferrater, Gimferrer, Gil de Biedma, Cernuda, Blas de Otero, tenen un reconegut prestigi per molts ciutadans, que no han llegit mai un poema fora dels llibres de text, i encara més, que mai han comprat un llibre de poemes.
És un cas extrem del que els sociòlegs en diuen “inconsistència d’estatus”, el poeta té una enorme influència (en els països de tradició bàrdica, el poeta, el bard, seia a la dreta del rei), a canvi de cap contrapartida material. El propi Graves es va guanyar la vida escrivint prosa, el que no deixa de ser una traïció (segon ell mateix) a l’entrega absoluta que exigeix la poesia.
Confio i espero que el misteri es mantingui per sempre i també que continuï la plèiade de voluntaris al sacrifici, en l’altar, exigent i pagà, de la Deessa Blanca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada